Esperant el gas pebre
Davant de l’enrenou causat per l’anunci que els Mossos farien servir gas pebre per dissoldre manifestacions (“Me se disuelvan ”, deia el clàssic), de seguida va sortir la cap de coordinació central del cos policial, Cristina Manresa, a precisar que en tot cas aquesta arma es farà servir sempre de forma excepcional i amb “els grups violents que es queden al final malgrat els avisos”. També es va voler aclarir que l’anunci del gas pebre no tenia res a veure amb les mobilitzacions que es produiran amb motiu de la sentència del judici de l’1-O, tot i que en un primer moment això és el que es va entendre.
La policia són els funcionaris de la violència, vagi l’expressió sense cap intenció pejorativa. Tampoc elogiosa. Són els servidors públics en els quals deleguem la responsabilitat d’administrar l’ús públic de la violència, perquè entenem que és millor això que no que cadascú faci ús de la violència pel seu compte. Creem cossos de policia per protegir-nos de nosaltres mateixos, perquè l’ésser humà és violent. L’armament és l’eina de treball de la policia i, per tant, és lògic que el revisin, el renovin o el substitueixin. Als Mossos, per exemple, el Parlament els va treure les pilotes de goma i sembla que el gas pebre seria una alternativa dins aquesta gamma d’armes d’ús se suposa que defensiu. Fins aquí tot plegat pot resultar més o menys desagradable, però s’entén.
El que no s’entén és que la policia (els Mossos, en aquest cas) en faci ostentació, del seu armament, donant a conèixer les noves armes de què disposa com si es tractés de la línia tardor-hivern de les marques de roba. Molt menys encara, per molt que després s’hagi intentat desvincular una cosa de l’altra, quan s’esperen mobilitzacions ciutadanes importants per un fet sens dubte transcendent, que és la sentència d’un judici polític celebrat en el que també se suposa que és una democràcia. Perquè aleshores l’anunci pren el sentit d’un avís, o fins i tot d’una amenaça. Sona com un “vosaltres mateixos”. Sona a repressió. Cal recordar que el de manifestació és un dels drets civils bàsics en qualsevol societat democràtica, però que ha estat un del drets més atacats, juntament amb el d’expressió, en els últims anys a l’estat espanyol. I sobta que la comissària Manresa parli d’aquests “grups violents que es queden al final”, quan és conegut per tothom que les moltes i massives manifestacions que ha generat el Procés s’han caracteritzat sobretot per l’absència de violència. I encara més si es compara amb tantes altres mobilitzacions, molt particularment les que protagonitzen l’extrema dreta i grups concomitants.
Les explicacions que va donar posteriorment el conseller d’Interior, Miquel Buch (un conseller que té una relació complicada amb el cos dels Mossos i que tendeix a expressions que, en relació a predecessors seus en el càrrec, l’acosten més a un Felip Puig que a un Joaquim Forn, per entendre’ns), poden servir per cobrir l’expedient però no són prou satisfactòries. No són moments per estendre encara més la incertesa i la por entre la ciutadania.