Esperant un bocí de civilització
Poc abans de traslladar-nos a Vic, al meu poble de naixement deien que aviat arribaria la llum. S’acabaria el ritual d’encendre cada vespre la metxa vacil·lant de les làmpades d’oli, de sopar en silenci i penombra, de portar espelmes enceses d’aquí cap allà. Arribaria per fi la civilització que havíem vist a casa d’alguns familiars a Nador, i només prémer un interruptor tot quedaria inundat per la claror artificial. Ens en vam anar i l’electricitat continuava sent una vaga esperança. No ens ho crèiem del tot, que a Beni Sidel poguéssim sortir de la foscor. Tantes dècades d’abandonament deliberat ens havien fet escèptics (Hassan II va dir dels rifenys que érem uns insectes). Quan hi vam tornar de vacances per primer cop encara no hi havia llum. Jo ja era adolescent quan el meu avi em va assenyalar, lluny, els pals que ja havien estat col·locats. En faltaven uns quants fins a casa. Paciència! Un estiu el meu pare es va endur d’aquí un generador elèctric que a les nits feia un soroll espantós, però teníem llum, un televisor i un reproductor de VHS. La meva àvia va veure una biografia de Jesús doblada a un amazic estrany. Sanglotava a cor què vols quan el van crucificar. No vaig gosar dir-li que aquella versió del que per a nosaltres no era més que un profeta era molt poc ortodoxa des del punt de vista islàmic. En tenia prou amb el disgust de veure el patiment d’aquell home que li resultava tan proper perquè parlava en la llengua.
Per obrir una aixeta i que en ragés l’aigua els meus avis van haver d’esperar uns quants anys més. Els que va trigar el meu pare a acabar la casa nova (la casa!, el temple de l’immigrant, que deia: ho he aconseguit, he triomfat i tot ha valgut la pena) i a construir-hi un dipòsit que un camió venia a omplir de tant en tant. Dos dipòsits, de fet, perquè hi havia dues aigües: la de beure i la de feinejar, una dolça i l’altra salada que ho corroïa tot i va espatllar la rentadora atrotinada que també vam baixar cap al poble (això és el que portàvem en aquells cotxes tan carregats: un bocí de civilització i comoditats d’Europa que volíem compartir amb la família). L’aigua dels camions tenia els seus inconvenients però almenys s’havien acabat els viatges en burro amb les alforges plenes de garrafes d’oli reutilitzades (amb un paó dibuixat) o els enormes càntirs que la meva àvia carregava a l’esquena com havia carregat els deu fills que havia tingut. Tot i que separar-nos d’ells i haver de continuar creixent veient-los un cop cada dos o tres anys va ser molt dolorós, almenys tant ella com el meu avi van poder viure els seus últims anys amb un cert confort material.
L’últim cop que vaig tornar a Beni Sidel (furtivament, perquè ja havia estat expulsada de la família per l’autoritat pertinent) em va sorprendre descobrir que no érem tan lluny de tot com em pensava. El règim havia decidit invertir en carreteres a la zona (potser per les sucoses remeses dels immigrants que seguien amb un peu allà) i el trajecte des de Nador semblava molt més curt. Quan vam néixer el meu germà i jo anar a l’hospital era una autèntica quimera en un lloc sense transport públic i amb el burro com a mitjà de desplaçament més ràpid. Embarassada de bessons i amb el que ja es veia que seria un part amb complicacions, sort en va tenir, la meva mare (i nosaltres, és clar), que un veí tingués cotxe i fos a casa en aquell moment. Si haguéssim nascut a casa, com dos dels meus germans, potser ara no ho podria explicar.
Tot això m’ha vingut al cap no per un atac de nostàlgia sinó perquè a la televisió surten imatges de persones que viuen exactament com vivíem nosaltres, sempre exposats a les inclemències del temps, sempre penjant d’un fil i resant perquè en el llibre del seu destí no hi hagi escrit cap terratrèmol.