Tot esperant Artadi

ARAGONÈS. Malgrat la derrota aritmètica, la sessió d’investidura li va provar, al candidat Aragonès, que va estar presidencial en el discurs, hàbil en les rèpliques i impassible davant els intents de Junts de visibilitzar el conflicte (real) que està presidint l’actual ronda negociadora. ERC sembla haver interioritzat, a la manera tradicional del PNB, que el Govern i el partit necessiten dos tempos i dos tons diferents. Per a l’èpica ja hi ha Junqueras, per a la provocació Rufián, per a la dialèctica Vilalta o Sabrià; a Pere Aragonès li toca parlar en termes de país i ho va fer de forma solvent, la qual cosa anticipa un govern molt més presidencialista que l’anterior. A Junts li convenia aixafar la guitarra als republicans i desmentir la imatge d’una prematura lluna de mel; suposo que per això va protegir el que possiblement és el seu millor actiu, Elsa Artadi. Però les intervencions atropellades del portaveu junter, Albert Batet, no van aconseguir destarotar el candidat republicà, que juga amb el rellotge a favor: tothom sap que, al cap i a la fi, Junts no es pot permetre sortir del Govern, i cada dia que passi sense fer possible l’inevitable li pot suposar un desgast. No oblidem que ja han passat quaranta dies de les eleccions i que la pandèmia pressiona.

MELANGIA. El problema de la direcció de Junts no es troba només en l’estat d’ànim que transmet -la frustració i la melangia, els retrets que no troben resposta, el maniqueisme- sinó també en l’absència d’arguments poderosos que li permetin marcar perfil. Després de l’acord entre ERC i la CUP, la reivindicació de la “unitat” ha esdevingut un mer eslògan, desmentit pels fets; la reivindicació del Consell per la República incomoda ERC i la CUP, a causa del seu partidisme i, sobretot, no interpel·la la gran majoria de la població catalana, que té problemes més greus. I les inflades apel·lacions al mandat de l’1 d’Octubre, que faria innecessari una nova consulta, van ser desactivades per Aragonès quan, del faristol estant, va començar a llegir el programa electoral de Junts, que diu exactament que, en cas de superar el 50% dels vots, l’independentisme buscarà suport internacional per a un nou referèndum acordat. “Els ho accepto del tot”, va dir el presidenciable. Batet, com és lògic, no li va poder contestar. El programa electoral, que Junts ha exhibit poc perquè és la prova de les seves contradiccions, va funcionar de forma implacable, com un bumerang.

ARTADI. M’atreveixo a dir que Elsa Artadi sap tot això, i sap també que el seu partit necessita refer-se i redefinir-se, no pas des d’un pretès purisme que en el fons no és real, i a més és tòxic, sinó a través d’una acció de govern distintiva. Per això vol una vicepresidència econòmica forta i que generi un relat propi. Aquesta és la millor manera de crear-se un espai i un propòsit que faci de contrapès a la influència de la CUP sobre les línies mestres del govern. Si Junts abandona la verbositat tòxica, i converteix Puigdemont en una icona de la lluita catalana a Europa, i no en un empipador tutor del Govern, té una oportunitat de perfilar-se i rescatar un espai electoral amb grans possibilitats de creixement. I, a més, pot aconseguir -així sí- posar en contradicció un futur president que ha contret grans compromisos amb la CUP, inclòs un compte enrere de dos anys que hauria d’obrir la porta a un “embat democràtic” que, com és norma en el camp independentista, ningú no sap què vol dir.