Dins el neguit tot esperant el partit d’aquesta nit al Bernabéu, el factor més tranquil·litzant és que sabem que el Barça competirà bé, que era un estat d’ànim impossible d’imaginar a l’agost, quan tot estava per fer i tot semblava impossible. El Madrid, reforçat amb Mbappé, era presentat com l’equip invencible. Després de deu jornades, l’estrella és Lamine, el pitxitxi és Lewandowski i el Barça és el líder de la Lliga.
Però la serenitat d’avui no només està fonamentada en la confiança, sinó també en la il·lusió pel material de què estan fetes les victòries: gent de casa a les ordres d’un entrenador endreçat i discret que no necessita parlar gaire perquè, de moment, el joc i les victòries parlen per ell. Feia temps que no veia una felicitat culer tan enjogassada com la que vaig compartir dimecres a la sortida de Montjuïc, després de golejar el Bayern de Múnic. Els aficionats estaven tan esvalotats com els jugadors que se’n van anar a la pista d’atletisme a celebrar-ho amb l’afició. Es respira el naixement d’una època. No s’explica tanta excel·lència tècnica i tanta maduresa mental en un equip amb puntals tan joves, amb el mèrit afegit que ha hagut de refer-se a causa de les lesions que hi ha hagut de presumptes titulars.
Jugant amb la defensa al mig del camp, el joc ha de ser molt ràpid i, sobretot, molt precís. S’acostuma a dir que el futbol el decideixen els detalls, però en aquest Barça els detalls tenen un nom: mil·límetres, l’espai que pot invalidar o donar un gol contrari per fora de joc. Aquest joc blaugrana demana solidaritat en l’esforç, si no el castell cau. Sentimentalment parlant, el partit que cal guanyar és molt més el d’avui que no pas el de dimecres. El millor d’aquest dissabte d’espera és que sabem que la victòria és ben possible.
