Esperances sense futur

Hi ha un canal temàtic de televisió que anuncia una nova sèrie d'èxit als Estats Units amb l'eslògan: "16 milions de persones no poden estar equivocades". ¿És el gruix d'audiència el que dóna la raó? De fet, l'anunci no parla de raons, sinó de gustos. I el gust té més a veure amb l'emoció que no pas amb la raó. Amb independència de la intel·ligència del guió, si una sèrie agrada, agrada, que és del que es tracta des d'un objectiu comercial.

Transposem ara la mateixa reflexió a l'èxit de les mobilitzacions d' indignats . ¿Podem dir que "tants indignats al carrer no poden estar equivocats"? Sí, si també situem la indignació a la banda de les emocions més que no pas a la de les raons. El terme indignació és inequívoc, en aquest sentit. En canvi, pel que fa a les raons, la quantitat de suports no tan sols no és garantia de res sinó que sovint suggereix el recolzament en sentiments primaris, populistes. Això també val en el cas del vot: ¿l'alt suport electoral dels vigatans a Josep Anglada diu res de la bondat de les seves idees? I que el PP guanyi per majoria absoluta, ¿atribuirà raó i encert a les seves polítiques? De cap manera. En democràcia no s'ha de confondre legitimitat amb raó. Per tant, dir que "el poble sempre té raó" és una gran estupidesa. L'únic cert és que el poble decideix i la seva voluntat, per bé i per mal, pesa més que cap raó.

S'hauria de ser cec per negar l'existència de la indignació causada per un malestar social tan difús com generalitzat. L'amenaça d'atur si no és que ja s'hi és, serveis socials amenaçats, la incertesa del futur... Per això, entre la gent que es mobilitza, hi trobem des de qui voldria enfonsar el sistema econòmic i polític actual, fins a qui el que desitja és tornar a les condicions de seguretat i protecció que el sistema li donava abans de la crisi. Per dir-ho ràpid: entre els manifestants, segur que hi ha des de revolucionaris antisistema fins a una bona representació dels ciutadans que el 20-N donaran la victòria a Mariano Rajoy. És en la indefinició d'objectius que creixen els indignats .

La qüestió és que, aquí i arreu, la intel·lectualitat té tirada a simpatitzar amb les mobilitzacions d'indignats, les compara amb el Maig del 68 i contribueix a inflar bombolles d'esperances sense horitzó. A mi, això em sembla una gravíssima irresponsabilitat, tant com la creació de bombolles econòmiques. Cito la resposta que Amadeu Cuito, un home savi que em mereix una gran admiració, va donar en una entrevista publicada a l'ARA: "El Maig del 68 va ser una gran paròdia de revolució protagonitzada per una minoria d'universitaris revoltats contra la pèrdua d'una situació privilegiada. Al 68 s'havia triplicat el nombre d'universitaris, que descobrien que no tenien el futur assegurat i havien de competir entre ells. Se n'ha fet una llegenda. [...] La revolució va desaparèixer en 15 dies. Tota aquesta paròdia va acabar en un tancar i obrir d'ulls i va ajudar la dreta a guanyar les eleccions". Sí: la nit del 20-N podrem comptabilitzar l'abast de la indignació, i la direcció de la seva influència. (I per cert, els intel·lectuals, com els banquers, tampoc no pagaran les conseqüències de la seva deixadesa crítica.)