L’esperança, la por i la humiliació

Avui les emocions són més importants que les ideologies. Fa cent anys era al revés. Els europeus ens hem matat al segle XX en dues cruentes guerres civils per les ideologies i els nacionalismes, que no són més que les ideologies arran de terra.

L’esperança és la confiança. La por, la manca de confiança en el present i encara més en el futur. La humiliació és la confiança traïda: “Entre tu i jo hi ha una diferència que mai podré superar. Et sents superior i m’ho fas sentir”. Les tres emocions, esperança, por i humiliació, deriven de la confiança.

Dominique Moïsi diu que les visions simplificades són perilloses… És la diferència entre sintetitzar idees complexes o fer-les senzilles i desproveir-les dels seus atributs essencials. Poden, per tant, portar a l’error.

Les ideologies, polítiques i religioses, han estat de gran ajut per a les persones, era la crossa que substituïa el propi pensament, la conclusió racional. El pas de la racionalitat, pensar per un mateix, a la fe, creure el que et diuen sense demostració... Avui la ideologia ha estat substituïda per la identitat perquè les referències han perdut importància, perquè ho han deixat de ser.

Els EUA han estat durant tot el segle XX la nació de l’esperança. Aquells pobles europeus que, sotmesos a estructures rígides provinents de l’Antic Règim, explotaven les classes socials més desfavorides, empenyien milions de persones a emigrar a Amèrica a la recerca d’una vida millor. Irlanda, Itàlia, Turquia, Polònia... n’eren l’origen. La Guerra Freda i l’arribada del comunisme a l’est d’Europa van fer créixer aquest corrent, una emigració més educada i culta que fugia del comunisme i de la manca de llibertat.

Entre principis del segle XX i fins als anys 60, això va suposar una immigració que ha estat l’origen de la classe mitjana americana. L’emoció predominant era l’esperança. Els EUA eren el país del futur, no de la història que aquests ciutadans emigrants volien deixar enrere.

L’11-S i l’atemptat de les Torres Bessones ha estat per als EUA més destructiu en termes de credibilitat i confiança en el seu sistema polític i social que en termes materials. Aquest va ser el gran dany de l’atemptat amb què els terroristes no comptaven. Amb l’excepció del període de recuperació de confiança dels dos mandats del president Obama, els EUA s’han vist abocats a la demostració per la via dels fets que el seu sistema judicial, Guantánamo, i el seu sistema penitenciari, Abu Ghraib, no podien fer front al repte que el terrorisme suposava. Es veien empesos a respondre amb mètodes similars als que feien servir aquells que intentaven combatre. Les raons per a les invasions de dos estats independents i sobirans, l'Iraq i l'Afganistan, es van demostrar falses. Quina demostració més palmària hi podia haver que el sistema polític i social dels EUA estava en crisi profunda?

Arribat el president Trump amb una raó falsa, “Make America great again”, es va tornar a mètodes que havien estat superats des de la Guerra de Secessió, de 1861 a 1866, que va guanyar el president Lincoln portant-la fins a la destrucció absoluta de l’adversari. Mai va voler negociar res que no fos la rendició incondicional dels confederats. Pensava, amb raó, que era una ideologia que podia rebrotar… Ho ha fet 150 anys després. 

Ara és l'Àsia on l’esperança s’ha convertit en el sentiment majoritari. Més l’Índia que la Xina, més girada a la història i a la tradició de ser l’imperi del centre. Fins al segle XVII, el món girava al voltant seu. Però ara la llibertat econòmica més gran de l’Índia i la separació dels tres poders fan que progressi amb més rapidesa que la Xina, lligada a l’economia marxista planificada. La població que hi pateix pobresa extrema ha passat del 30% a només el 10%.

La humiliació és impotència, és reconèixer que no es pot ser com l’altre. Si a això s’hi uneix al sentiment de decadència cultural dels països islàmics en els darrers 300 anys i al segle XX, la permanent humiliació que han suposat el seguit de guerres perdudes amb Israel, és fàcil concloure que el sentiment d’humiliació té una arrel fonda en l’islam. L’èxit militar d’Israel està en l’origen del seu propi problema, perquè allunya la possibilitat de dues comunitats sobre un territori compartit. Possible fa 30 anys, avui impossible. L’èxit i l’agressivitat dels colons jueus, arribats molts d’ells dels estats comunistes de l’est d’Europa i de Rússia després del 1990, ha creat un problema a Israel i Palestina de moment sense solució. És per això que el terrorisme hi ha arrelat amb força. Intenta tornar la humiliació que senten els musulmans, que han patit de manera intensa el menyspreu d’Occident. La humiliació porta a la desesperació: “Fer mal encara que això em pugui perjudicar. La meva dignitat m’obliga a fer-los saber que hi soc i compto”.

La por és l’emoció europea per naturalesa. Por de la pròpia decadència, de ser envaït per immigrants, “hi haurà més minarets que campanars”, Oriana Fallacci; de la pèrdua de confiança en un mateix, de la inseguretat en el propi sistema, de la crisi econòmica que torna de manera recurrent, de l’agressió de Rússia; en definitiva, por del propi futur.

Té raó Dominique Moïsi: les emocions defineixen la política i la mentalitat dels pobles.