Vivim una paradoxa que fa temps que em preocupa. Mai la ciència havia avançat tant, tan de pressa i amb resultats tan sorprenents. I, no obstant això, mai havíem vist tanta gent abraçar idees sense fonament, creure's teories absurdes o aferrar-se a solucions miraculoses que no resisteixen la més mínima anàlisi rigorosa. En ple segle XXI, les pseudociències estan guanyant terreny. I el més preocupant és que ho estan fent en camps on l'error no és anecdòtic, sinó perillós.
N'hi ha prou amb passejar-se per una llibreria per comprovar-ho: seccions senceres dedicades a llibres de salut alternativa, d'economia “quàntica”, de teràpies energètiques o de fórmules psicològiques màgiques. A les xarxes socials, es recomanen dia sí i dia també amb total convicció remeis no demostrats com si fossin veritats absolutes. El més greu és que moltes d'aquestes veus tenen influència, milers o fins i tot milions de seguidors. I no hi ha ni un mínim d'evidència darrere de les seves receptes.
En medicina, la situació és alarmant. Els metges han de dedicar part del seu temps a desmuntar idees falses i preconcebudes que porten els mateixos pacients. “He llegit que amb això es cura”, “M'han dit que el remei natural és millor”, “Per què no provo això que no té efectes secundaris?”
Aquest fenomen no neix de la ignorància, sinó de l'expectativa desmesurada. Exigim que la ciència ho resolgui tot, i ho resolgui ja. Quan no ho aconsegueix –perquè a vegades no pot, o necessita temps–, busquem una solució immediata, encara que no estigui demostrada. O encara que sigui falsa. L'esperança, quan substitueix al pensament crític, es converteix en un perill.
I no es tracta només de medicina. També en economia i en empresa es difonen idees que semblen més dogmes de fe que models analítics. Es venen mètodes infal·libles, receptes expresses, discursos motivacionals que ignoren tota evidència. I com que ofereixen certeses on la ciència només assegura probabilitats, la gent pica.
La ciència no té totes les respostes. Però és l'única eina que ha demostrat, una vegada i una altra, que pot trobar-les. Necessitem tornar a confiar en el mètode, en la prova. No és el camí més ràpid. Però és el que parteix de l'evidència i no s'ancora en una esperança tan desesperada que ens converteix en analfabets.
