L’esperança d’una doctora en plena onada d’òmicron

Fa gairebé un any exacte que els meus companys i jo esperàvem engrescats que ens posessin la primera dosi de la vacuna contra el covid. Malgrat deixar per a més endavant les trobades nadalenques, penjàvem les fotos de la vacunació a les xarxes socials, com prometent-nos a nosaltres mateixos que el 2021 seria diferent.

I ho ha sigut. La vacunació i la reducció del nombre de contagis han permès que fins i tot els més vulnerables tornessin a establir contacte amb el món, a planificar viatges amb cautela i a tenir esperança. Ara, però, amb la ràpida expansió de la variant òmicron, que té una enorme capacitat de contagi, és fàcil caure en el desànim. Quan repasso les notícies al mòbil, el meu estat d’ànim oscil·la entre una mena d’esgotament apàtic, l’ansietat i la frustració.

Tot i això, la història de la variant òmicron no posa de manifest el fracàs de les vacunes ni vaticina que aquest virus hagi de dominar la nostra vida per sempre més. Ans al contrari. No som on ens pensàvem que seríem fa un any, però hi ha motius per a l’esperança. Disposem d’eines i coneixements que ens haurien de permetre estar segurs i protegir els altres malgrat que el virus continuï estant present. Potser el repte principal consistirà en no perdre la humanitat com a col·lectivitat al llarg d’una possible nova onada entre els no vacunats.

La ciència avança ràpidament, i els últims dos anys han ensenyat fins i tot als més segurs de si mateixos a ser humils en les seves prediccions. Encara no sabem si és la mateixa òmicron que provoca quadres més lleus o si, per contra, la simptomatologia menys greu que estem observant es deu a la vacunació i a la immunitat adquirida per infeccions anteriors. No obstant això, totes les dades de què disposem a hores d’ara indiquen que la majoria dels que tenim la pauta completa (inclosos els que porten la dosi de reforç) i no presentem altres patologies patirem símptomes relativament lleus.

Això no vol pas dir que puguem abaixar la guàrdia: encara hi ha moltíssims aspectes que desconeixem i cada decisió nostra afecta un gran nombre de persones. Ara bé, amb la vacunació, mascaretes de qualitat i accés a proves ràpides, estem més ben equipats per gestionar el risc sense posar totalment en suspens la nostra vida.

A més, sabem que posar en suspens la pròpia vida té un cost enorme. Quan penso en el patiment que aquest virus ha provocat, no només tinc al cap els pacients que l’han contret, sinó també un ancià al qual van trobar tot sol al seu pis i van portar al meu hospital greument desnodrit. Feia mesos que no parlava amb ningú. Em venen al cap les persones que viuen en residències per a la gent gran, a les quals s’ha privat de contacte humà, cosa que ha fet accelerar-ne la demència. Penso també en les sobredosis, l’alcoholisme i els trastorns psiquiàtrics no tractats: la pandèmia a l’ombra d’aquests dos últims anys.

No estem fets per viure en solitud durant llargs períodes de temps, i no crec que estiguéssim disposats a tornar a aquella dura realitat. Encara que les restriccions puguin diferir a nivell local, les mesures haurien de prioritzar la seguretat de les persones i el manteniment dels vincles socials.

El risc, però, no és igual per a tothom. Atesa la prevalença cada cop més important d’aquesta variant, els hospitals esperen una allau de pacients no vacunats i en situació crítica. També les persones immunodeprimides per un càncer o un trasplantament, o dèbils per l’edat o patologies cròniques, corren més risc. Això planteja una sèrie d’interrogants cada cop més complexos que cal abordar i per als quals no hi ha respostes fàcils. Les nostres vides estan totes interconnectades. Encara que ja no m’hi jugui tant la salut com abans, ¿com puc conciliar la tensió entre la llibertat personal i la responsabilitat envers els altres?

Caminant per la unitat de cures intensives una tarda, no fa gaire, vaig presenciar una escena habitual: mitja dotzena de pacients intubats, sedats i sols, la majoria estirats de bocaterrosa. Una de les infermeres va sortir d’una sala. “No n’hi ha cap que estigui vacunat”, va dir, i en sentir per un moment que aquest fet em tranquil·litzava –potser, al capdavall, estava fora de perill– em vaig plantejar si un dels principals riscos de les pròximes onades no podria ser la “fatiga compassiva”, és a dir, la capacitat cada cop més minsa de sentir empatia pels no vacunats.

Des del fons del passadís, em va cridar un company. Finalment, traslladaven una pacient que jo havia atès setmanes enrere –una mare de família que voltava la trentena, amb coronavirus i una insuficiència respiratòria greu– a un altre hospital per a la rehabilitació a llarg termini. Estava desperta, terriblement afeblida, però viva. Aquell mateix dia, el meu company li havia explicat el que havia passat durant la seva llarga estada a l’hospital i el que l’esperava a la rehabilitació. Després, va fer una pausa i va canviar de to per dir a la pacient que havia de deixar enrere tota la culpabilitat o vergonya que sentís per no haver-se vacunat. Havia comès un error, però, què és un hospital si no un lloc on tractem sense jutjar les moltes conseqüències de la fal·libilitat humana? La pacient es va posar a plorar. Tot seguit, va demanar al meu company si es podia vacunar. Poc després, li van posar la primera dosi.

Quan els meus companys de l’UCI i jo parlem sobre els pacients mentre passem a fer les visites, els qualifiquem amb una línia en què n’indiquem el nom, l’edat i la història clínica pertinent. Últimament, hi solem incloure informació sobre la vacunació. “Un home de 40 anys no vacunat amb pneumònia greu per coronavirus”. És una cosa que em fa pensar. Em pregunto quines conseqüències se’n deriven. Encara que classificar un pacient com a vacunat o no vacunat no canviï el funcionament dels respiradors o la medicació que administrem, em preocupa l’efecte invisiblement pervers de la frustració que experimentem i com conciliem la ràbia real i comprensible que sentim amb l’empatia. Si, a més, les UCI es tornen a omplir de pacients amb coronavirus i es tensiona encara més un sistema sanitari que ha arribat al límit i pateix una greu infradotació de personal, aquesta tensió es farà encara més difícil de gestionar.

Com serà la victòria en la lluita contra aquest virus? Jo em pensava que atendria un últim pacient de coronavirus, però ara m’adono que no serà el cas. El virus esdevindrà endèmic, com altres virus, i cada hivern veuré uns quants pacients amb covid-19 i símptomes prou greus per acabar a cures intensives –no vacunats, immunodeprimits o desafortunats–. Els atendrem basant-nos en els protocols que hem anat perfeccionant els últims dos anys. Ningú no reaccionarà amb pànic o amb por ni s’enfurismarà. Serà una cosa esperada, com passa amb la grip o molts virus respiratoris més. Encara no hem arribat a aquest punt. Però ho farem.

Copyright The New York Times