L’especulació immobiliària i el dret a sostre
En Quinto, el protagonista de la novel·la L’especulació immobiliària d’Italo Calvino (Edicions 62, traducció d’Oriol Ponsatí), és un intel·lectual menor d’esquerres que cau enganyat per les falses promeses del gremi de la construcció. Cruixit per la pressió fiscal, proposa a sa mare i a son germà de treure rendibilitat d’un tros de jardí de la casa familiar, tot associant-se amb un especulador immobiliari de mala reputació en una ciutat de la costa lígur. El context és prou semblant al de la pel·lícula de 1963 Le mani sulla città, amb guió de Raffaele La Capria, sobre l’eixam napolità.
En Quinto no veu altra manera de combatre els temps que li han tocat de viure que participant en la lluita col·lectiva per créixer a costa de les propietats heretades i l’aixopluc aliè. Calvino va publicar la història l’any 1957 a la revista literària Botteghe Oscure, en uns anys en què Europa floria sense aturador i arreu s’asfaltaven carreteres, es venien neveres, cotxes, rentadores i aparells elèctrics de tota faisó, que constituïren l’escenografia del benestar. Un estat del benestar que roman la retrotopia -el terme és de Bauman- dels nostres temps.
El comunisme italià estava aleshores en apogeu, però iniciava la seva progressiva pèrdua de rellevància política, asfixiat pel poder invisible de la democràcia cristiana i les revelacions de l’horror estalinista.
Calvino abandona el PC aquest mateix any; i en Quinto abandona el somni del proletariat i abraça la vida burgesa, la mobilitat, el progrés, el mercadeig obert als talents òptims per mercadejar i als ingenus que tenen totes les de perdre.
Podem llegir L’especulació immobiliària també des de l’horitzó contemporani. N’hi ha prou de recordar com tothom, o gairebé tothom, va contribuir a perpetrar la bombolla il·lusòria que no podia més que estavellar-se contra els murs del factible i castigar amb precarietat crònica els còmplices del carnatge financer i la seva descendència.
Per disposar d’un sostre cal participar en interaccions negociades que se segellen amb el rigor legal dels contractes. A la societat predominen els capteniments estratègics. La ciutat no és un terreny hostil, però sí un camp en el qual ens relacionem en uns termes que beneficien els astuts que fan cara de pòquer i sempre surten guanyant (financerament, que no espiritualment) en la ruleta de les promocions habitacionals.
Per accedir a la casa cal fer uns ritus de pas, dedicar-hi moltes energies, gairebé regular la meitat de la vida laboral en funció del manteniment del sostre sobre el propi cap. Les lletres de les hipoteques són l’única alfabetització de què és capaç la finança internacional; no entén altra llengua.
Es parla de regular el preu dels lloguers i de les cases en general, com sembla que es fa en altres ciutats. En aquest debat no convé de simplificar, perquè hi ha factors que hi operen. Hi ha dos problemes bàsics: que l’habitatge estigui sotmès a les lleis del mercat i que els llogaters, especuladors i venedors tinguin una interlocució privilegiada amb el poder polític.
A primer cop d’ull, si partim de la centralitat dels drets humans i del deure de solidaritat que pressuposen, semblaria adequat adoptar la perspectiva dels que es veuen més afectats pels preus del lloguer, aquells que no poden accedir a un sostre perquè no tenen els recursos per fer-ho. Qui no té un sostre i no pot accedir-hi, ¿hauria de tenir una opinió privilegiada en aquest debat?
Les veus contrastants no poden ser eliminades, perquè l’aixopluc dels humans implica interessos contraposats que no poden ser satisfets sense pèrdua, sinó que, en el millor dels casos, n’hi ha alguns que perden menys que altres. Per aquest motiu, si bé no sembla justificat que només puguin parlar i per tant legislar aquells que amb prou feines tenen un sostre sobre els propis caps, això no exclou que les seves raons siguin ponderades tenint en compte que el que està en joc és un dret humà reconegut universalment. Aquest drets, però, es troben sota amenaça, representada fa uns dies per l’anunci del secretari d’Estat americà, Mike Pompeo, de la creació d’una Comissió sobre Drets Inalienables per revisar l’abast dels drets que han estat reconeguts des de la II Guerra Mundial. És a dir, per fer-ne una interpretació restrictiva. Res que no hagin fet abans alguns països del Pròxim Orient, Rússia o el Vaticà.
¿Podem somiar un món en el qual les cases fossin un bé de primera necessitat que no pogués ser objecte de cobdícia? El millor del teixit polític occidental es troba en la vigència d’aquest somni consolidat, negre sobre blanc, en les normes que ens donem.