La polarització fa que tot a la política espanyola (a la catalana també passa, cada vegada més) es repeteixi dues vegades, primer com a error i després com a farsa (és una paràfrasi). La llei de delictes sexuals, dita del només sí és sí, conté un redactat que la fa interpretable a la baixa en la imposició de penes als agressors sexuals. En aquella democràcia avançada i imaginària a la qual apel·lem dia sí dia també, aquesta disfunció hauria estat detectada, reconeguda, estudiada i resolta per la magistratura i el poder legislatiu, i —tractant-se com es tracta d’un assumpte de màxima importància per a l’articulació de la societat— amb esperit col·laboratiu per part del govern i l’oposició. S’hauria esmenat aquesta possible interpretació, la llei hauria estat perfeccionada i hauríem passat a un altre assumpte.
En comptes de tot això, l’assumpte, a Espanya, s’ha convertit en un desori impresentable, en què el govern fa un mal paper i en què, novament, el principal partit del sistema polític (el PP, ara en funcions d’oposició) torna a practicar la seva especialitat, que és la intoxicació de l’opinió pública amb mentides (o fake news, o com en vulguem dir) que poden arribar a ser de gran perillositat social, però que els peperos deixen anar amb la tranquil·litat de qui sap que la seva mentida no tindrà conseqüències (per al partit i els seus interessos). El mal paper del govern l’ha assumit en aquesta ocasió la ministra d’Igualtat, Irene Montero, quan al començament de la polèmica es va enrocar i no va voler reconèixer cap disfunció en la llei, tal com exigeix la, diguem-ne, lògica de la polarització: en aquest context, reconèixer una equivocació equival a oferir el coll perquè l’adversari el mossegui. Tanmateix, com que el defecte legislatiu s’ha demostrat existent, a la dreta nacionalista espanyola (PP i Vox, amb la col·laboració entusiasta de la seva infanteria mediàtica i de bona part dels jutges i fiscals, més reaccionaris que ningú) li va faltar temps per engegar la cacera ad hominem (o ad mulierem) per desgastar el govern.
La resta és història refregida i socarrada. Al final la Fiscalia General de l’Estat ha hagut de cursar una ordre a tots els fiscals perquè no facin més comèdia amb els suposats beneficis que els delinqüents sexuals obtenen de la nova llei (però els jutges i els advocats queden a lloure), i algú ha tingut la idea d’emetre un dècim de la loteria de Nadal amb l’eslògan només sí és sí. El PP i Vox, per la seva banda, s’han deixat caure ràpidament fins a un discurs fangós segons el qual els governs d’esquerres són amics dels violadors i dels pederastes, de la mateixa manera que també ho són dels terroristes o dels depravats que imposen la llengua catalana a força de torturar els infants a les escoles. L’espectacle és desolador, i el pitjor és que ni és la primera vegada que el veiem ni serà, segur, la darrera. La democràcia avançada (o, almenys, d’una qualitat una mica superior a la d’aquest desgavell indecent orquestrat pel PP amb el seguidisme del PSOE) haurà de seguir sent imaginària.
