Espècimens en perill d’extinció
Aquest és només un fragment del tortell que el concursant de Pasapalabra Pablo Díaz va executar admirablement divendres, després de dos-cents seixanta intents:
“[…]Contiene la C. Jefe de una mafia, especialmente de narcotraficantes. CAPO. […] Empieza por I. Apellido del político que fue presidente de Estonia entre los años 2006 y 2016. ILVES. Empieza por J. Variedad de judía de vaina ancha y semilla grande. JUDIÓN. […] Empieza por N. Espinazo de los vertebrados. NAVATO. […] Empieza por R. Departamento de Colombia con capital en la ciudad de Pereira. RISARANDA. […] Empieza por U. Que se refiere o se circunscribe solamente a la parte de algo. UNILATERAL. Empieza por V. Flor del Cardo. VILANO. […]”. La darrera paraula, la que li va donar la victòria i els gairebé dos milions d’euros, va ser la de la lletra X. Impressionant: “Contiene la X. En las repúblicas de Venecia o Génova, príncipe o magistrado supremo. ¡DUX! ”.
Pablo Díaz va començar a tremolar, plorar i abraçar-se al seu rival i al presentador del programa. L’endemà, el mateix Roberto Leal va penjar a les xarxes socials les imatges que no es van veure per televisió i que mostraven la seva pròpia reacció, emocionat per la proesa del concursant. Després d’uns segons de concentració absoluta, Leal també plorava, sobrepassat per ser un testimoni privilegiat d’aquella heroïcitat lingüística. Abraçats l’un a l’altre, es filtrava a través dels micròfons com somiquejaven, fruit de la descàrrega d’adrenalina, de l’alliberament definitiu després de tanta tensió i de la persistència de tants i tants mesos.
Què ens fascina d’aquestes victòries sorprenents en concursos de cultura general? En primer lloc, l’aparença de normalitat del gran triomfador. Veure encimbellat l’home anònim, humil, discret i estudiós. Algú com tanta altra gent que s’ho mira des de casa. En segon lloc, la sensació de justícia. L’èxit és merescut. No es tracta d’un cop de sort sinó de la recompensa per una feinada. L’esforç es paga amb la glòria. Díaz ha confessat les llargues hores d’estudi dedicades a la preparació del concurs. Un altre factor és la persistència. Pablo Díaz ha acumulat dos-cents seixanta intents. I ha actuat sempre des de la prudència i mai des de l’agosarament. Ha sabut ser caut per no perdre-ho tot. La tenacitat, la ment prodigiosa, però també la paciència, l’estratègia a l’hora d’administrar sense pressa i amb intel·ligència el tortell, han fet que l’espectador vegi en ell la personificació de la constància, que és un valor associat a la supervivència. I finalment l’admiració per la saviesa. En una societat cada vegada més estulta, que només s’estimula per la gratificació immediata, l’aparició d’aquests semideus curulls de coneixement és lloada per l’audiència precisament perquè semblen espècimens en extinció.
Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió.
