Molt estirar els catalans al divan del psicòleg quan la selecció espanyola es classifica per a la final de l’Eurocopa, però als espanyols deixa’ls anar, també.
Per a la majoria madridista, si la selecció no recorda al Madrid ja no té aquell interès, i com que fa molt de temps que el Madrid ha deixat de criar producte local, no saben gaire on agafar-se. Han arribat a fer córrer sense vergonya “Carvajal, Balón de Oro” sense adonar-se que més que una consigna és un mem. I a Morata li han amargat l’existència, igual que es van fer tips de xiular Piqué o van criticar Sergio Busquets al Mundial de Sud-àfrica, fins que Del Bosque els va fer callar.
Que Mbappé hagi decebut pel campionat que ha fet (a sobre ha demanat no votar l’extrema dreta) i que a l’Espanya-França no marqués les diferències per a les quals l’han cobert d’or i li aplicaran un tractament fiscal a mida a la Comunitat de Madrid, és motiu de preocupació dissimulada. A sobre, el món repeteix en bucle el golàs de Lamine Yamal, la precocitat del qual emparenta el nano de Rocafonda amb Edson Arantes do Nascimento, Pelé. I això passa dies després que el noi mateix revelés al món la foto oblidada de Messi banyant-lo en un cossi, escena anticipada per Miquel Àngel a la Capella Sixtina quan va pintar la creació d’Adam, i que el barcelonisme s’ha pres, lògicament, com un alçament de llum sobrenatural en la tenebra.
I després, és clar, hi ha el fet que els dos extrems de l’equip espanyol no són rossos i blanquets, sinó fills d’immigrants d’aquests que blasma Vox. Ser llepafils amb la teva selecció, heus aquí un privilegi que només es poden permetre els que en tenen (i vigilen molt que els altres no en tinguin).
