Ni espanyols ni francesos (1886)

De l’article de Josep-Narcís Roca Farreras (Barcelona 1830-1891) a L’Arch de Sant Martí (31-X-1886). Aquest divendres fa 130 anys de la mort de l’autor i diumenge en farà 135 d’aquest article. Temps de tensions europees. Metge de formació, Narcís Roca, catalanista republicà d’esquerres, es va iniciar de periodista a la revista La República Ibèrica quan estudiava a Madrid.

Podem els catalans ser dignament confederats amb Espanya amb pactes lliures i establerts de veritat, formant part de la veritable unitat nacional espanyola, com formàvem part de la unitat nacional aragonesa; formant part d’una unitat fraternal i lliure; [...] Volem ser ciutadans d’una nació pactada i lliure, no súbdits d’una nació feta artificialment per la violència, per la traïció, [...] Llengua perseguida; dret civil perseguit; dret polític abolit; llibertats individuals, constitucionals i territorials catalanes abolides; [...] ¿Qui pot voler ser súbdit d’aquesta Espanya artificial, de polítics sense consciència, de polítics de poc se me’n dóna, de toreros i toristes, de tanta immoralitat administrativa, de tanta flamenqueria i fatxenderia, i al mateix temps, de tanta supèrbia amb els “provincians”? Per menys motius dels que tenim els catalans es varen separar de Lleó els castellans fa uns mil anys. […] Tampoc ho volem ser d’una nació centralitzada i centralitzadora com la francesa. [...] França mai ens miraria com a francesos; els Pirineus farien que ens mirés sempre com a espanyols annexionats, com a estrangers recollits. Al Rosselló i a la Cerdanya francesa, com a Còrsega, l’element françès imposa fins el seu idioma, tan durament com l’Alemanya l’alemany a l’Alsàcia i Lorena; [...]Sóc entusiasta de la llengua castellana i de la seva literatura; no hi ha, ni hi pot haver castellà que en sigui més, i el mateix de les glòries de la història castellana, des de Covadonga a Burgos, des de Burgos a Toledo, Las Navas, Còrdova i Sevilla, des d’allí a Granada i a la Santa Junta de les Comunitats, i des de la gloriosa insurrecció de l’any 8, i a les Corts generals de Cadis. Mes el qui em menysprea, l’avorreixo, i quan em vol imposar el seu orgull i vanitat, m’hi giro en contra. Com a germans, tot, castellans; com a superiors, res; ni l’idioma allà a on menyspreeu el meu, [...] El vostre m’agrada tant com el meu, i el parlo, el llegeixo i l’escric amb gust, l’estimo. Oh! malaguanyat per molts de vosaltres aquest idioma amb què Cervantes, un dels últims castellans, va fer justs elogis de la Barcelona i dels catalans del seu temps. [...] La nostra nacionalitat, que pot ser molt a Espanya, quan seriosament ho volguem, no hi seria res, a França; [...] A França no hi ha federalistes, i a l’Espanya castellana, sí. [...] ¿No és, doncs, més fàcil, fugir de la unitat artificial espanyola que de la francesa? Podent ser Estat lliure, per què voler ser províncies uniformades i centralitzades, ni departaments centralitzats i uniformats? Ni espanyols, ni francesos súbdits; sinó catalans lliures, autònoms, confederats amb pactes lliures o amb senzills tractats d’aliança, Llibertat i fraternitat, res de vassallatge, ni de subjecció: independència i amistat de germans, tant respecte dels espanyols, com dels francesos.