Espanyolitzar és que naixis i et diguin Francesc i el registre letal et sentenciï posant-te Francisco. Espanyolitzar és ser aquell nen microbi que des del seient de darrere del cotxe veu com els seus pares tremolen quan els para la Guàrdia Civil i només surten monosíl·labs de por en castellà. Espanyolitzar és anar a escola i aprendre zero, o poc, o malament, o molt malament, o tot al revés, la història, política, literatura, arquitectura, astronomia, parapsicologia, taxidèrmia, botànica funerària o el bricolatge de putxinel·lis del teu país. Espanyolitzar és no saber res.
Fins als 28 anys i després de rascar i rascar no vaig saber ni qui era. I això que els meus avantpassats ja campaven per aquí des del 1255, però esclar, això em pena, em resta, em fa menys i he de demanar perdó, absolució i llàstima permanentment. Soc culpable de ser i d’estar aquí. Per això espanyolitzar és CTRL+ALT+SUPR. Lobotomia legal. Paperera de reciclatge. Espanyolitzar és que no puguis parlar. Emmudir. No dir. Espanyolitzar és que en poques dècades la llengua pròpia passi a ser impròpia i no t’entenguin, ni et vulguin entendre, et mirin malament, et menyspreïn, t’acusin de nazi, racista, de tot, fins i tot una llauna rovellada i esberlada que va fent topless en una vorera bruta i pudenta. Espanyolitzar és haver de viure a una clandestinitat pública a casa teua. Ser assenyalat. Ser subratllat amb fosforescent. Ser no ser. Espanyolitzar és justificar-te cada segon. Per què parles català? Per què fas això en català? Per què vols fer més coses en català? Per què vols ser català? A tota hora sentir aquest "per què?". Espanyolitzar és sempre respondre’t: jo, sí; tu, no. Un pot i l’altre no pot.
Espanyolitzar és gratis. Pagat. Subvencionat. A dojo, a granel, a mansalva. Un estat del suposat estat del benestar només per socialitzar espanyolitzar. Fora d’espanyolitzar tot és car, caríssim, privat i privatiu, inaccessible, miseriós, odiós, criminal, el camí que no és correcte, irracional, immoral. Espanyolitzar és una religió bona, natural, pacífica, per al bé de tots. Fora d’espanyolitzar només hi ha sectes, caus, forats, illes, aïllaments, guerres, violència, ignorància, pobresa, tristesa. Espanyolitzar és estar al costat correcte de la vida, del destí, del més enllà.
Espanyolitzar és ser superior. I ningú vol ser inferior. Fins i tot s’és tan superior que espanyolitzar és venir de fora, entrar, ocupar, espoliar casa teva i dir-te amb escopinada a la boca, a la ment, que ets inferior, minoritari, secundari, subordinat. Que no comptes. Que no vals. I dir-t’ho així: cridant, xisclant, buixint, bramant. Fotent-te bronca dolby surround pel que ets, pel que parles, pel que fas. Cada dia. Fins que t’ho creus. Fins que acabes sent allò que et diuen. Generació rere generació. Com una fàbrica de reproducció assistida. Com fills clonats pel trauma, el dolor, el patiment, el plor. Espanyolitzar és que t’adoptin per decret llei quan tens pares, família, casa. Apartar-te de tot. Imantar-te, empegar-te, lligar-te a ell.
Espanyolitzar és mentir i mentir. Repetir mil vegades mentides. Espanyolitzar és això i més. Multiplicat pel cub i el recub. I puja més amunt. I més. I supera la troposfera. I la mesosfera. I acabar sempre, a dalt de tot, amb aquest somriure de filferro, regalimant sang. I sabent que mai de mai cap consciència podrà empassar-se tot això.
