Que Jordi Évole hagi defensat l’espanyolització de TV3 fa la sensació d’anar enrere com els crancs. Amb el final del Procés estem veient un classiquíssim retorn del que havíem reprimit, tot el que no vam voler parlar de llengua i nació perquè només volíem parlar de democràcia. El problema, esclar, és que també torna el vell sandvitx entre l’identitarisme fràgil i el cosmopolitisme cínic que impedeix que surti un sentit comú útil per a la majoria. Naturalment, el debat entre universalisme i particularisme és una lluita eterna sense victòria final possible, però si ens prenem la molèstia d’escriure és perquè no podem deixar de creure que alguns arguments són millors que uns altres. Aprofito la pàgina per esbossar alguns dels meus preferits sobre el tema.
La millor manera que jo he trobat de fugir de les contradiccions de l’essencialisme és parlar de la identitat com la continuïtat d’una conversa. Hi ha una frase d’Obama, publicitària però eficaç com tot en ell, que diu que la democràcia no és una casa que s’ha de construir, sinó una conversa que s’ha de mantenir. Agafant-la, la catalanitat deixa de ser un conjunt de valors i es converteix en el debat sobre quins han de ser aquests valors al llarg de la història. Un exemple gens innocent: els catalans eren percebuts com a rebels sanguinaris en l’època de la Rosa de Foc, mentre que els líders del Procés ens deien que “som gent de pau”. La disputa sobre el contingut del caràcter català pot ser més o menys útil, però observar que els catalans han fet i han patit certes coses pel fet de reconèixer-se i ser reconeguts com a catalans és imprescindible.
El politòleg Alan Patten és qui més em va ajudar amb una definició tècnica: “Una cultura diferent és la relació que les persones comparteixen quan, i en la mesura en què, han compartit entre elles la subjecció a un conjunt de condicions formatives que són diferents de les condicions formatives que s'imposen a d’altres”. Això aterra la idea hegeliana que la identitat està constituïda pel manteniment de la diferència. Una cultura no és una llista de característiques gravades en el foc de l’esperit, sinó la capacitat efectiva d’una comunitat de controlar les condicions formatives de la generació següent. No ets el que diuen els teus llibres d’història, les teves llegendes o les teves cançons de bressol, sinó que ets pel fet que pots i vols publicar, narrar i cantar en un espai propi. I no cal dir que això inclou els programes de televisió.
Si entrem al cor del sentit de tenir cultures diferents, hem de fer-ho de la mà de Michael Walzer, que va visitar el CCCB fa quinze dies arran de la traducció al català de l’imprescindible Prim i gruixut (Edicions Sidillà), i va resumir-ho d’una manera tan senzilla com que “la llibertat produeix diferències”. Els éssers humans lliures s’associaran en comunitats separades que discreparan raonablement sobre què és la vida bona i la justícia. Aquests precipitats culturals, que Walzer anomena “morals gruixudes”, són l’única via d’accés que tenim a la socialització que fa possible l'organització col·lectiva i la solidaritat. Cada cop que un progressista et digui que la teva diferència és un obstacle per a la justícia mundial has de preguntar-te si no està defensant els privilegis de la seva diferència, que és el que passa nou de cada deu vegades.
El problema avui és escapar de la dialèctica entre el supremacisme identitari de certa dreta i el supremacisme diferencial de certa esquerra. Seguint Slavoj Zizek, trobo que la millor manera és que l’esquerra aprengui a desactivar una acusació molt habitual segons la qual defensar la forma de vida que preocupa a les classes mitjanes nacionals és una forma de protofeixisme. Entre el populisme antiespanyol i l’acomplexament anticatalà, cal fer compatible la defensa de certs biaixos de la cultura pròpia amb l’universalisme ètic. La clau és forjar consensos que es tradueixin en normes clares sobre l’obligatorietat del català, els límits del drenatge fiscal, la capacitat de decidir sobre polítiques estratègiques, etcètera. Es tracta de construir un nou sentit comú que faci impensable parlar d’espanyolitzar TV3 sense que el que pronuncia aquestes paraules es vegi inundat per un sentiment d’absurd i de vergonya.
Reivindicar la catalanitat com la continuïtat d’una conversa diferenciada de l’espanyola escapa de les acusacions cíniques d’essencialisme i és instantàniament útil i transversal per a tothom que visqui a Catalunya. Com saben tots els catalanistes, llegir els diaris, escoltar les ràdios i veure les teles de l’àmbit català t’introdueix en una conversa més pròxima a les necessitats del país, més conscient dels greuges històrics, i més entrenada en l’elaboració de solucions. Dins d’aquesta conversa hi ha barbaritats i genialitats, però només en la mesura que es mantingui una diferència tindrem un espai de comparació i crítica que permet més política i més llibertat. Un espai que és justament el que l’espanyolització de TV3 faria desaparèixer.
La catalanitat no és una sensibilitat folklòrica ni un conjunt de valors immutables: és la continuïtat d’una conversa diferent de l’espanyola al llarg de la història que ajuda a tothom que visqui a Catalunya a veure injustícies que no veuria de cap altra manera i a lluitar per combatre-les.
