Diumenge 26 de febrer. Eduard Voltes publica al nostre diari un article titulat En castellà també, sisplau . Com que de la tesi que s'hi defensava i de les contràries ja se n'ha parlat a bastament, ens saltarem aquesta part. I també ens saltarem la part relativa al que pensa sobre el tema un servidor perquè ja va ser exposat el 23 d'octubre, qutre mesos abans que Voltas, en l'article Independentisme en espanyol . I, com pot imaginar, si ningú m'ha citat, no seré jo qui ho faci, oi?
El cas és que mentre aquí dediquem temps i esforços a mirar-nos del dret i del revés el paper que han de tenir (o no) els hispanoparlants catalans en una Catalunya independent, a Madrit (no ciutat, sinó concepte) tiren pel dret. Aquí filosofem amb l'encaix de l'espanyol en un procés sobiranista i allà apareix el president del Senat (un tal Pío García Escudero) manifestant que el català no és llengua cooficial a Espanya sinó només a Catalunya i que, per tant, ens hi podem anar fotent els jardins penjants de Babilònia i 200 grams d'ortigues.
No seré jo qui digui que els catalans som collonuts, perquè no és cert, però home (i dona), més tolerants que d'altres, una miqueta més, ¿no troba? Que una part important de l'independentisme català trobi normal una Catalunya Estat amb una part de la seva gent parlant castellà és, exactament, això, signe de normalitat. Tant de bo, a l'altra banda, els admirats compatriotes de Convivència Cívica Catalana, per exemple, optessin per la mateixa normalitat. O és que no és possible defensar en català això que ells anomenen bilingüisme ? No, ho dic perquè no he escoltat mai un nacionalista espanyol ètnic expressant en català la defensa del bilingüisme. Sempre ho fan en espanyol, cosa que topa amb l'essència mateixa del concepte. Dit d'una manera, amic Caja, t'has plantejat algun cop defensar l'espanyol en català? Prova-ho, pot- ser et sorprens de tu mateix.