L’estat espanyol ha reconegut que el consell de guerra que el 1974 va condemnar Puig Antich va ser il·legal i il·legítim. Les seves quatre germanes s’han declarat molt emocionades pel reconeixement de l’Estat: “Era molt important per a nosaltres”.
El que no han aconseguit és que l’Estat els demani perdó. Tant és que el judici fos il·legal i que acabés amb una pena de mort executada amb l’asfíxia lenta i violenta del condemnat. El democràtic estat espanyol no demana perdó ni pels crims comesos per la dictadura fa 50 anys. L’Estat lliura un certificat oficial que es pot penjar en una paret com si fos un títol universitari, però el perdó, de cap manera. Ahir mateix, al Parlament, no es va poder llegir una declaració perquè hi havia una frase davant la qual el PSC es va abstenir: "El Parlament de Catalunya considera que l'Estat hauria de demanar perdó per l'assassinat del president Companys i per haver trigat més de vuit dècades a reconèixer la nul·litat del judici a l'únic president d'Europa assassinat pels feixistes".
Perdó és una paraula tabú, incompatible amb l’orgull, la victòria i la raó d’estat, perquè pertany a una altra dimensió de les relacions humanes. L’Estat indulta o amnistia, però, com deia Raimon Panikkar: “Per perdonar s’ha d’estimar, si no, no es pot. És impossible. S’ha de voler la reconciliació, si no hi ha reconciliació, no hi ha perdó”.
El món no està per perdons, sinó que segueix una doctrina calcada al consell que va rebre Donald Trump quan era jove: “No admetis res, nega-ho tot i, passi el que passi, proclama la victòria i no admetis mai la derrota”. I així ens va.
