Incompetència i sentiment
FilòsofDesprés de la derrota d’ahir, l’Espanyol és equip de Segona. A l’espera que es confirmi -prou del tòpic aquell de “Fins que sigui matemàticament possible lluitarem...”- ens hem de fer a la idea que no hi ha salvació possible. No és el moment de ponderar responsabilitats, ni d’anàlisis detallades. Ja tindrem mesos per fer-les. De moment, dos conceptes centrals per interpretar on som: incompetència i sentiment.
No disculpo cap dels professionals responsables d’aquesta situació. Han fracassat. Tots. I molt. Perquè baixar a Segona és molt greu i perquè són professionals molt ben pagats. Els directors generals han estat uns incompetents. Roger Guasch i José María Duran. Els directors esportius, també: tant Òscar Perarnau com Rufete. Els entrenadors... què es pot dir dels entrenadors? A Gallego el càrrec li anava gran. Machín va venir amb la llibreta i no va voler adaptar-la a la realitat. Abelardo, l’entrenador que ahir va posar Iturraspe de titular, s’ha comportat amb la fredor d’un empleat sense demostrar el nivell de gran professional. Dels jugadors només disculpo els del filial. La resta, uns incompetents. No vull posar noms, però tothom sabrà de qui parlo si em refereixo a dos capitans que han tingut massa minuts. O un migcampista que va començar la temporada pensant en ciutats alemanyes. O un altre que va donar nom a la filosofia perica sense que aquesta temporada hagi donat un cop de puny a la taula per posar ordre. Perquè tots són responsables, però els líders naturals i els més ben pagats ho són més. No s’ha fet res bé. Cal una gran neteja. Però els que l’han de fer són els màxims responsables d’aquest drama.
El sentiment el posem nosaltres. Ara busquem consol tot dient que el futbol no és tan important. I menys en els temps de crisi que vivim. Però estem tristos, molt tristos. Pensem en els nostres fills pericos. En els pares que ens en van fer i ja no hi són. Aquesta tristesa ens retorna totes les nostres tristeses: Leverkusen, Glasgow, Santander, Mallorca. Però sempre ens hem refet. Sempre hem acabat sortint del pou. Aquest cop, també. Baixarem a Segona, però renovarem els carnets, seguirem anant al camp i tornarem al nostre lloc. I l’alegria dels que avui ho celebren serà una de les nostres fonts d’energia per sortir-nos-en.
