Soc (i seré) molt de la Beckett i soc (i seré) molt de l’Espanyol. Sense voler semblar pretensiós, és possible que sigui el més perico dels de la Beckett i el més beckettià (la sala) dels de l’Espanyol. Per això, i perquè penso que no té massa importància, hauria preferit que no s’hagués produït la polèmica d’aquest cap de setmana. Per aquest motiu me n’he mantingut públicament al marge.
El Toni Casares té raó: ja és trist que quan més s’ha parlat de la Sala Beckett als nostres mitjans hagi estat per un conflicte amb els aficionats d’un club de futbol. Precisament un club de futbol, el tema que tant espai ocupa a televisió, ràdio i premsa en detriment d’altres de tan importants com la cultura. Si per mi fos, estimat Toni, reduiria la presència mediàtica del futbol a la mínima expressió. També et diré, però, que amb l’espai mediàtic que ocupa el club amb el qual us heu barallat, els de la cultura no en faríem res: seguiríem tan amagats com ara.
No descobreixo res si dic que al futbol (i a l’Espanyol) hi ha indesitjables que fan de la violència verbal i física el seu llenguatge. Ningú amb una mínima decència pot acceptar ni defensar que s’amenaci ni es linxi cap persona. Ni a la vida “real” ni a les xarxes. Ho he patit i és molt desagradable. Per molt anònims que siguin i per molt que t’ataquin sense motiu ni criteri, fan mal. Em dol i condemno els insults i les amenaces que han rebut els professionals de la sala i de la companyia per part d’alguns pericos enfadats.
La llibertat de creació i d’expressió són valors (gairebé) absoluts. I fer referència a un futbolista de l’Espanyol com a violador en una obra de teatre entra –només faltaria– en aquest espai de llibertat. Això no és obstacle perquè a algú li sàpiga greu i s’enfadi. No és el meu cas. Però el dret a dir –d’una manera educada i pacífica– que una obra artística (o un article com aquest) t’ha ofès, també forma part de la llibertat d’expressió. No és absència de cultura democràtica. Tot el contrari: és entrar en un diàleg democràtic en el qual res (ni un club de futbol, ni una obra d’art) no és sagrat.
Cal recordar que el futbolista (anecdòtic) de l’obra original era d’un equip (el QPR) que reunia dues característiques: havia tingut casos de futbolistes violadors entre les seves files i jugava a la Segona Divisió. Si es volia adaptar l’obra a la realitat catalana cap club responia a aquest perfil. Calia triar: o un equip de Primera amb un jugador acusat de violació o un equip de Segona sense cap cas de violació (ni altres delictes sexuals). Fent ús de la seva llibertat de creació, les adaptadores de l’obra van preferir quedar-se amb la que, per a mi, és la característica menys important. Però només és una opinió: l’adaptació és seva i hi tenen tot el dret.
En el seu comunicat, la Beckett ens recorda que el teatre és FICCIÓ i, per tant, NO ÉS MAI VERITAT (les majúscules són seves). Ho fa des d’una superioritat moral que, com a professional de la cultura, em preocupa. Una superioritat que sumada a un altre dels nostres defectes –el corporativisme– deixa els aficionats al futbol (pericos o no pericos, entenc) com a indigents intel·lectuals. Aquest dimarts, per cert, a una altra sala de la ciutat, la Heartbreak, hi estrenen una obra d’un gran aficionat al futbol: Pier Paolo Pasolini. En el comunicat –que entenc que es va fer en calent i amb indignació– se’ns recorda que per distingir-ho només cal “un petit esforç intel·lectual”. He intentat fer-lo. I estic d’acord que a la societat actual tenim –entre molts d'altres– dos problemes: els ofesos permanents i la literalitat.
Sobre els ofesos, cal ser coherent. O acceptem totes les ofenses o no n’acceptem cap. Més enllà del futbol, que, finalment, no té cap importància. Què dirien els comuns si l’anècdota fos d’un regidor del seu partit? Què dirien els independentistes si fos una producció madrilenya amb un violador independentista? Potser a alguns els sabria greu. Per a mi, el valor de l’obra i la llibertat de creació estan per sobre de la sensibilitat dels ofesos. Però sempre. També quan els ofesos som nosaltres, són majoria o són poderosos. Especialment en aquest cas. Perquè l’art, crec, ha de ser transgressor i apuntar cap a dalt.
No podem rebre els textos des de la literalitat. El teatre és representació i, per tant, mai no és la “realitat” (fins i tot si és literatura del jo o de denúncia com és el cas). Però, molt important, no em digueu –amics de la Beckett– que l’art no és veritat. Perquè si no trobem veritat en l’art, on en trobem?
