Espanya, tres anys amb els comunistes

Avui fa tres anys que Pedro Sánchez va ser investit president del govern espanyol. A Catalunya ja teníem experiències de governs de coalició des del 2003 amb el tripartit, però a Espanya, no. El juliol del 2019 Sánchez va arribar a dir que si pactava amb els de Pablo Iglesias “no dormiria tranquil a les nits”. Van haver de repetir les eleccions i, després de perdre un milió i mig de vots i 10 escons entre tots dos, a Sánchez li va passar l’insomni i Unides Podem va entrar el Govern.

Les dretes i les ultradretes nacionalistes espanyoles (valguin les múltiples redundàncies) han anat dient que aquest govern és il·legítim. Que hi hagués ministres comunistes havia quedat fora del pacte no escrit de la Transició que aspirava a perpetuar un còmode bipartidisme PP-PSOE.

Però el camp socialista tampoc no havia perdut mai l’ocasió de manifestar la seva al·lèrgia a cap grup que tingués a l’esquerra. I això venia de lluny. Un exemple: al llibre La Belle Époque (Gallimard,2022) el periodista Franz-Olivier Giesbert explica que va ser convidat a un sopar a casa de François Mitterrand, a Latche, on també hi havia Mário Soares i Felipe González. Tots tres socialistes. Era el 24 de maig del 1975, amb Franco encara viu i el PSOE operant en la clandestinitat.

Mitterrand argumentava que la unió de l’esquerra era la millor manera de reduir la influència electoral del Partit Comunista. González no s’hi veia: “A Espanya tenim un PCE important. Si ens hi unim, correm el risc de ser absorbits”. “No teniu cap més solució”, va respondre Mitterrand. I González el va contradir: “Sí: ens comportarem com un partit obrer per restar qualsevol marge de maniobra al PCE. Els asfixiarem, amb la condició que lluitem ideològicament contra ells i demostrem que les seves propostes són ridícules, perilloses i antiquades”.

D’aquí aquell insomni atàvic de Pedro Sánchez i la poca gràcia que li fa Unides Podem al PSOE caoba.