Espanya i la seva responsabilitat amb el Sàhara Occidental
BarcelonaTot i els esforços del PSOE per dissimular el seu gir amb el Sàhara Occidental, la realitat és que la carta que Pedro Sánchez va enviar a Mohamed VI en què s'afirma que la proposta d'autonomia per als saharauis que va fer Rabat el 2007 és "la base més seriosa, realista i creïble" per resoldre el conflicte ha provocat un autèntic terratrèmol polític i diplomàtic. No cal ser un expert en relacions internacionals per veure en aquesta expressió una presa de partit a favor del Marroc, que ocupa de facto el territori des de fa 46 anys sense base legal, i un rebuig a la reivindicació històrica dels saharauis, i avalada per les Nacions Unides, de celebrar un referèndum d'autodeterminació.
La decisió de Sánchez i del seu ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, ha deixat el PSOE absolutament sol i aïllat al Congrés i ha provocat una crisi diplomàtica amb Algèria, un país clau per al subministrament de gas, que ha retirat el seu ambaixador de Madrid. I tot per acontentar un Marroc que ha vist com la seva pressió diplomàtica, mantenir les vies de comunicació marítimes tancades i, sobretot, l'amenaça de llançar la seva pròpia gent contra les tanques de Ceuta i Melilla han forçat l'estat espanyol a cedir al xantatge.
En les relacions internacionals sempre hi ha d'haver una dosi de realpolitik, però en aquest cas hi ha motius per pensar que el govern espanyol ha comès un greu error. En primer lloc, perquè no hi ha cap garantia que el Marroc complirà les seves promeses, i ni tan sols hi ha un memoràndum firmat i públic on s'especifiquen quines són. L'únic que hi ha és la carta de Pedro Sánchez, que, a més, hem conegut a través d'un mitjà de comunicació i és una traducció de l'original, i les pobres explicacions del seu ministre al Congrés. En política exterior cedir als xantatges sol ser un mal negoci, perquè s'envia un missatge de debilitat que l'altra part sabrà aprofitar, tal com s'ha vist en el cas de Putin.
Però, en segon lloc, i encara més important, Espanya té una responsabilitat històrica amb el Sàhara Occidental de la qual no pot escapolir-se. L'estat espanyol és la potència administradora d'un territori que, segons l'ONU, està pendent de descolonitzar des que el 1975 va ser entregat, en una fugida humiliant per part de les autoritats espanyoles de l'època, davant la pressió marroquina. El 1991 els saharauis van acceptar un alto el foc i van optar per la via diplomàtica. El Marroc ha bloquejat des de llavors la celebració d'un referèndum auspiciat per les Nacions Unides i cada cop ha anat guanyant suports, la realpolitik ara sí, en la seva pretensió de quedar-se el Sàhara definitivament.
El pas fet per Espanya significa posar-se de part de qui ha violat el dret internacional i abandonar a la seva sort tot un poble amb el qual manté llaços afectius des de fa dècades. Nombroses famílies espanyoles i catalanes han acollit nens saharauis dels camps de refugiats de Tindouf, a Algèria, a casa seva cada estiu. Què els direm ara a aquests nens? Tot apunta que Sánchez no ha mesurat l'impacte del seu pas. I com més aviat se n'adoni i rectifiqui, millor.
