En el seu moment, Feijóo es va resistir a fer el pas cap a la presidència del Partit Popular. Li va costar decidir-se a fer el canvi de la política autonòmica a l'estatal, o de la política gallega a la madrilenya, o del lacón con grelos als callos con garbanzos, sabent que els cigrons que s'hi donen són radioactius. Els entrebancs amb què ha topat el seu lideratge (com a cap de files del partit i com a candidat a la Moncloa) fan pensar que les reticències de Feijóo eren raonables. Un d'aquests entrebancs és la disputa de poder amb Isabel Díaz Ayuso, ja convertida en figura rutilant de la nova dreta extrema espanyola quan Feijóo va assumir la presidència del partit. De fet, Ayuso acabava de fer caure d'aquesta mateixa poltrona qui havia estat el seu company i valedor a les Noves Generacions del PP, Pablo Casado, ara recordat quasi només pel PSOE. L'únic que es pot dir és que els temors que pogués tenir Feijóo respecte d'Ayuso (i els recels dels respectius entorns) no tan sols tenien fonament, sinó que es quedaven curts. Ayuso va entrar fort en política de la mà d'Esperanza Aguirre (que també va tenir un llarg enfrontament amb Rajoy), i és obvi que no es va limitar a dur el compte del canet de l'aleshores líder, el Pecas. Ara bé, la deixebla ha superat de llarg la mestra en les arts del joc brut.
Tot fa pensar que Ayuso vol ser presidenta del PP i candidata a presidenta del govern d'Espanya, però també que no té pressa. Ella ha guanyat sempre les eleccions a què s'ha presentat, i no voldrà ser candidata per perdre contra Pedro Sánchez: al cap i a la fi, ella ha fet més que ningú per convertir Sánchez en la gran bèstia negra de la dreta espanyola, el nom que, només d'esmentar-lo, fa perdre els papers als cayetanos que surten a manifestar-se pels carrers de Madrid. Feijóo ja ha perdut una oportunitat de ser president del govern espanyol, o sigui que n'hi queda, com a molt, una altra. És cert que darrerament ha aconseguit encerclar Sánchez amb els casos de corrupció, un real (Ábalos) i un inventat (Begoña Gómez). Però la premsa de la dreta madrilenya, i els jutges i els fiscals de la mateixa corda, a canvi d'aplanar-li el camí, exigeixen resultats. I els resultats no tan sols no acaben d'arribar. L'únic resultat cert, de moment, és que el PP i el PSOE estan encallats en una guerra de querelles i revelacions contra el contrari. Molt de temps, diners i esforços dedicats només a ventilar porqueria del contrari.
El resultat no és tan sols l'embrutiment de la política, sinó una degradació institucional de tal calibre que fins i tot veure el fiscal general de l'estat imputat pel Suprem s'ha convertit en part del menú del dia. Estirar tantíssim la corda, forçar les costures d'una manera tan exagerada, té conseqüències paradoxals. Una és que Ayuso i Sánchez acabin formant una mena de pinça que perjudica Feijóo. Una altra és que la dreta ultranacionalista, que diu que vol salvar Espanya, es trobi que li quedi ben poca Espanya per salvar, si més no pel que fa al seu sistema institucional.
