Espanya “perd” una joia de Caravaggio (1934)

De la crònica firmada amb el pseudònim ‘M.’ (autoria no identificada) a La Vanguardia (23-XII-1934), que dirigia Agustí Calvet ‘Gaziel’ (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964). Traducció pròpia. Ara fa noranta anys el dictador italià Benito Mussolini (Predappio, 1883 - Giulino, 1945) intervenia en el destí d’una pintura rellevant de Caravaggio (Milà, 1571 - Porto Ercole, 1610), la 'Santa Catalina d’Alexandria' (1597), dipositada a la seu de l’ambaixada espanyola a Itàlia. Mussolini va autoritzar que aquesta obra s’exportés a una galeria d’art de Suïssa. Després va ser adquirida per la família Thyssen-Bornemisza. Des del 1992 s’exposa al seu museu a Madrid. 

Quan el cardenal Maffeo Barberini [Florència, 1568-1644] encarregava a l’arquitecte Carlo Maderno [Capolago, Suïssa, 1556 - Roma, 1629] la construcció del palau més superb de Roma com a residència seva era ben aliè a les vicissituds que el canvi dels temps imposaria a aquella seu cardenalícia, on es va instal·lar anys després l’Ambaixada de la República espanyola prop del Quirinal. [...] La representació diplomàtica d’Espanya a Itàlia ocupa el piano nobile i part de les dependències de l’històric palau; la resta va continuar en poder de la família patrícia que hi va conservar la major part de la seva col·lecció particular d’obra artística en la qual destacava la famosa Santa Catalina de Caravaggio, la joia de la nostra Ambaixada, que ha estat traslladada a la Galeria Nacional Corsini quan s’ha venut a l’estat italià bona part de la col·lecció Barberini. Amb el gest poc diplomàtic d’un representant d’Espanya, segons diuen, que es va oposar a la benedicció anual del recinte –costum molt popular a Itàlia– i que ha disgustat a una família de profunda tradició catòlica, com és la dels Barberini, la nostra Ambaixada es veu obligada a canviar de residència, i encara que l’elecció d’una nova seu pugui ser encertadíssima (i l’ara depurat Justo Gómez Ocerin, el nostre intel·lectual ambaixador, ho hagi garantit) és indubtable que la futura seu no podrà rivalitzar amb el palau que ens enorgullia. [...] Com sempre passa, quan dos renyeixen, guanya un tercer: en el nostre cas ha estat el dictador Mussolini, qui ha destinat el palau al Cercle de les Forces Armades d’Itàlia; donatiu singular davant la nova política guerrera del Duce.