Espanya no pot perdre Amèrica (1829)
Peces històriques
De la crònica anònima de Gazette de France reproduïda per Gaceta de Madrid i publicada abans-d’ahir de fa cent noranta-cinc anys a Diario de Barcelona (11-XI-1829). Traducció pròpia. És un escrit ditiràmbic a favor de la monarquia borbònica quan ja progressava l’independentisme a les províncies espanyoles d’Amèrica. Un mes després Ferran VII de Borbó es casava en quartes núpcies amb Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies.
Les noves circumstàncies en què es troba avui la monarquia espanyola criden l’atenció d’arreu d’Europa envers aquesta part del món. Una princesa jove abandona les encisadores platges del golf de Nàpols i travessa les nostres províncies meridionals [les de França] per anar a seure en el tron d’un descendent de Felip V: un enllaç que ha de ser una nova penyora de la unió de tres corones. Allà on s’aturi en el seu llarg viatge volaran a rebre-la uns cors lleials a la seva sang, a la seva nissaga i al venerable tronc de Sobirans, les branques tutelars del qual cobreixen gairebé del tot el Migdia d’Europa. Mentrestant, la fama creuant els mars atlàntics anuncia al món noves proeses. Les ombres de Pizarro i de Cortés s’aixequen dels seus sepulcres. ¿Serà, potser, que un poble generós, unint els llorers a les flors que s’escamparan al pas de la Reina jove, voldrà oferir-li per regal de noces la segona conquesta del Nou Món? Ho ignorem: la victòria i els contratemps són a mans de la Providència. És cert, però, que la nació espanyola és digna de dur a terme qualsevol empresa noble, gran i veritablement patriòtica. Les modernes repúbliques d’Amèrica es dissolen arreu del continent, sucumbeixen sota el pes de la disbauxa i dels excessos que el liberalisme europeu ha abocat damunt d’elles. Aquells pobles van renunciar a una autoritat benèvola i protectora per sotmetre’s a una tirania cruel; però els va caure la bena que s’havien posat als ulls, i la indignació, la fatiga i la misèria els ha dut a clamar per l’ordre legítim. És probable que això que ha succeït a les províncies de l’Amèrica espanyola sigui la terrible i darrera lliçó que el cel reservava a la terra. [...] Espanya era el dipòsit on s’aplegaven les riqueses d’Amèrica; des d’allí es distribuïa el comerç per tot Europa; i França, per la seva posició, estava destinada a recollir-ne la major part. ¿Què se n’ha fet, de les nostres lucratives relacions marítimes amb Barcelona i Cadis, els nostres avantatjosos intercanvis amb Catalunya, Andalusia i Aragó? ¿Quin benefici ens ha dut aquest nou món republicà? L’encís s’ha esvaït, i fins i tot l’egoisme s’ha rendit a la veritat. L’esperit revolucionari que s’agita a França i a Amèrica és el que pot apartar Espanya del camí de la prosperitat i impedir que restauri del tot el seu estat social. Aquest esperit pertorbador, que en els seus dies de triomf va influir des d’Europa sobre el Nou Món, s’afanya ara a influir un altre cop sobre Europa des del món nou. Sufocada ja a Orient la llavor de l’anarquia, les antigues monarquies del nostre continent hauran d’examinar si volen permetre que atempti contra l’equilibri moral el geni de les revolucions i dels principis anàrquics establert a l’altra banda del mar. Si l’estat monàrquic és necessari per a l’harmonia social d’Europa, no hem de dubtar gens: ha de constituir-se a Amèrica, i sota la influència de la corona d’Espanya, un nou ordre de coses.
