Espanya i la ‘lottizzazione’
Recentment The Economist va posar Espanya al caire de perdre la condició de “democràcia plena” i esdevenir, segons el barem del setmanari, una “democràcia defectuosa”, i tot a causa, sembla ser, de la crisi catalana i de la resposta que el govern central ha donat a aquest problema. I això que The Economist no ha tingut en compte altres esdeveniments més propers, com l’informe del Consell d’Estat i la decisió del Tribunal Constitucional sobre la investidura de Puigdemont.
És evident que el procés independentista ha tensat les costures institucionals a Espanya, com també ho ha fet a Catalunya. La divisió de poders, sobretot pel que fa a la relació d’independència del poder judicial envers l’executiu, i el paper arbitral del Tribunal Constitucional, han quedat seriosament tocats en tot l’episodi. Ara bé, faríem malament de pensar que tot ve d’aquí, o que tot ha començat aquí. Només cal recordar la utilització partidista del Constitucional al llarg del procés de discussió sobre l’Estatut de Catalunya, entre el 2006 i el 2010. El Partit Popular va utilitzar totes les argúcies per assegurar-se una majoria favorable al ple del TC. Recusacions de magistrats, bloqueig al Senat de la renovació dels magistrats amb el mandat caducat (i que tanmateix van poder debatre i fins i tot votar)... Tot perfectament dins la llei, però portant-la al límit per forçar una sentència del gust dels populars. Un exemple magnífic de manipulació de les institucions.
Però l’origen de tot és més llunyà, i si algú volgués trobar-hi una solució hauria d’anar al fons del fons, a la font de tots els mals, que no és altra que la lottizzazione, un concepte italià que fa referència al repartiment (en lots) de l’estat entre les forces polítiques. Aquest és el veritable problema de fons d’Espanya, i no ve d’ara, i no té una solució fàcil.
L’exemple de com ha funcionat el Tribunal Constitucional és paradigmàtic d’aquests usos i costums adquirits per les forces polítiques. La Constitució diu que els magistrats del TC han de ser independents del poder polític, i per assegurar-se’n imposa una sèrie de condicions, com ara que els magistrats han de ser elegits per tres cinquenes parts del Congrés i del Senat. Així s’evita (en principi) que un sol partit, o un acord de partits, designi candidats afins. Doncs bé, tradicionalment els partits majoritaris s’han repartit la tria dels magistrats en funció dels seus equilibris a les cambres. Així, sempre s’ha parlat de majoria conservadora o progressista al ple del TC, en funció de la preeminència del PSOE o el PP a les cambres. Els nacionalistes catalans també van entrar al joc i van obtenir la seva part del pastís.
Exactament és això: creure que l’Estat i les seves institucions són un pastís que es pot repartir en funció de la força dels diferents partits. D’aquesta manera es produeix l’efecte contrari al que volia la Constitució: les institucions de control i d’arbitratge, nominalment independents, acaben reflectint l’equilibri de forces electoral i parlamentari, de manera que no compleixen la seva finalitat sinó que actuen com organismes partidistes, com corretges de transmissió de qui els ha escollit.
Sovint es diu que Espanya necessita una reforma constitucional. I possiblement és cert (seguint amb els símils italians, la Constitució espanyola necessita un bon aggiornamento ). Però el problema de fons de l’estat espanyol no és a la Constitució, sinó als usos i costums que s’han anat adoptant al llarg dels quaranta anys de vigència del text constitucional. I això no se soluciona amb un canvi legislatiu, ni tan sols amb un canvi en la literalitat del text constitucional. És un problema de fons, un problema de valors, de cultura política.
És més que possible que l’actuació del govern central i la seva ingerència evident en el poder judicial i en el Tribunal Constitucional arran del procés independentista català mereixi el clatellot de The Economist, però s’equivoca qui pensa que els problemes institucionals de l’Estat es podrien superar un cop solucionada (?) la crisi catalana, o fins i tot amb un canvi en el govern, o encara amb una reforma constitucional.
Caldria el que ja existeix en altres països, com els Estats Units o la Gran Bretanya, que, tot i no ser sistemes perfectes, gaudeixen d’una societat vigilant i activa i d’un sistema institucional de pesos i contrapesos. També caldria foragitar la idea que les institucions són patrimoni i s’han de posar al servei dels interessos del que guanya les eleccions. Una cosa que, malauradament, no només afecta Espanya.
