Espanya i la justícia universal
El Congrés espanyol vol establir una sèrie de limitacions legals per evitar que els jutges posin en pràctica una llicència que, en els últims temps, s’han permès diversos magistrats: investigar i jutjar en tribunals espanyols casos de violació dels drets humans comesos en altres països. Com sabem, fa poc un jutge de l’Audiència Nacional va emetre una ordre de detenció internacional contra l’expresident xinès Jiang Zemin i l’ex primer ministre Li Peng per un presumpte crim de genocidi comès al Tibet. Aparentment no hi ha cap connexió espanyola amb el cas.
Els diputats espanyols tenen un motiu de pes per establir aquesta limitació: que els jutges espanyols puguin escollir els seus objectius arreu del món, sense que el cas que investiguen tingui cap vinculació evident amb Espanya, podria derivar en una politització del procés en qüestió.
Així i tot, també és important destacar l’argument fonamental en què es basen aquests casos: el principi de justícia universal. Es tracta, sens dubte, d’un concepte jurídic amb uns orígens molt antics que juga un paper essencial en la protecció global dels drets humans.
El concepte de justícia universal va néixer a l’època de l’antiga Grècia i Roma per lluitar contra la pirateria. Com que els pirates cometien els seus crims en alta mar, més enllà de les fronteres de qualsevol estat, es va desenvolupar la idea que es tractava d’enemics comuns per a tota la humanitat, de manera que qualsevol estat els podia jutjar.
Al segle XVII, l’acadèmic holandès Hugo Grotius, conegut per haver codificat la legislació internacional, argumentava que els pirates podien ser jutjats a bord de les naus que els havien capturat, independentment del lloc on haguessin comès el delicte. Després del Congrés de Viena (1814-15), en el qual es va condemnar l’esclavitud, alguns estats van aplicar aquest concepte als comerciants d’esclaus, que cometien els seus delictes més enllà de la jurisdicció nacional.
Els crims comesos pels nazis van jugar un paper fonamental en la difusió de la idea de justícia universal i la seva acceptació arreu del món. Al final de la Segona Guerra Mundial, nombrosos líders del règim nazi van fugir d’Alemanya; països com el Canadà i Austràlia van voler assegurar-se que els autors d’uns crims tan perversos no trobessin refugi dins de les seves fronteres, així que van canviar la legislació i van atorgar-se el dret de jutjar els sospitosos en els seus propis tribunals.
Des d’aleshores, s’han redactat diversos tractats que estableixen el dret a exercir la justícia universal i que han estat ratificats per gairebé tots els països del món. La Convenció de Ginebra de 1949 insta els estats a perseguir les persones acusades de cometre crims de guerra i a jutjar-les en els seus propis tribunals, o bé a entregar-les a un altre país que estigui preparat per fer-ho. D’altra banda, la Convenció Contra la Tortura de 1984 exigeix que els estats estableixin un marc legal per perseguir els actes de tortura si l’acusat es troba dins del seu territori i no és extradit perquè sigui jutjat al país on va cometre el crim.
Avui dia, un dels casos més importants en què s’està posant a prova la força de la justícia universal és al Senegal, país on s’ha de jutjar un dels dictadors africans més cruels, Hissène Habré, que va governar al Txad des de 1982 fins a l’any 1990. Una comissió d’investigadors va revelar que, durant el seu mandat, el règim d’Habré va fer servir la tortura i va provocar la mort de 40.000 persones.
Quan Habré va ser destituït, va fugir al Senegal amb gran part del tresor nacional i s’hi va establir per viure-hi còmodament amb gran part de la seva nombrosa família i alguns dels seus col·laboradors més importants. Durant anys, nombrosos activistes africans pels drets humans, amb el suport de l’organització Human Rights Watch, van lluitar perquè fos jutjat. Ara, finalment, amb el suport de la Unió Africana, Habré haurà d’enfrontar-se a un tribunal del Senegal que el jutjarà pels crims comesos al Txad.
Un altre procediment legal relacionat s’està duent a terme als Estats Units, on cada vegada més víctimes de crims contra els drets humans comesos en qualsevol indret interposen demandes civils contra els autors d’aquests crims, també immigrats. Des de principis de la dècada de 1980, els tribunals nord-americans s’han pronunciat a favor de les víctimes en un nombre considerable de casos i han obligat els acusats a pagar-los una indemnització.
El més habitual és que el principi de justícia universal s’invoqui quan la persona que presumptament ha comès els crims de guerra, crims contra la humanitat o genocidi en un altre país és al territori del país on se l’ha de jutjar. Aquest procediment actua en coherència amb el següent principi: no hauria d’existir cap refugi ni cap lloc segur per a aquells que han comès aquesta mena de crims.
Si Espanya inclou aquest requisit en la seva legislació i estableix la necessitat de demostrar una relació justificada amb el cas (com per exemple, el fet que hi hagi ciutadans espanyols entre les víctimes), això serviria per revertir la tendència d’alguns jutges espanyols que volen abastar massa. Una reforma com aquesta es mantindria fidel als principis jurídics que constitueixen la base del concepte de justícia universal.
Copyright Project Syndicate
