Espanya i els immigrants
Com que el tema és un dels més importants del curs polític, és oportú recordar que Pedro Sánchez es va estrenar com a president del govern espanyol amb la decisió d'acollir el vaixell de rescat d'immigrants Aquarius, que havia estat rebutjat per Malta i Itàlia. Al seu Manuel de resistencia (un llibre que ningú ha llegit, però que tothom cita, com ens disposem a fer a continuació) se'n mostrava ben orgullós: “A mi, personalment, haver salvat la vida a aquestes 630 persones em fa pensar que val la pena dedicar-se a la política”, va escriure allà Sánchez, o va fer que ho escrigués algú, amb la modèstia que el caracteritza. I encara va afegir: “Podíem haver mirat cap a una altra banda, com succeeix amb massa freqüència en el tema de les migracions”.
Però Pedro Sánchez va mirar cap a una altra banda, o hi va haver de mirar, quatre anys després, quan es va plegar al posicionament i als interessos del Marroc en el conflicte del Sàhara Occidental. També, en el sangonós episodi de la massacre de Melilla, o de Nador, segons qui n'escrigui la crònica: vint-i-tres immigrants irregulars hi van morir assassinats, però el govern espanyol no es va moure de la seva versió oficial, segons la qual els autors de la matança havien estat gendarmes marroquins, i no agents de la Guàrdia Civil. El ministre Grande Marlaska no va dimitir i el Partit Popular va fer grans escarafalls invocant els drets humans. Oblidaven potser una altra matança, la de Tarajal, en què catorze immigrants irregulars van ser morts per agents de la Guàrdia Civil (aquí no hi havia dubte possible), presumptament per ordre de l'aleshores ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, que solia declarar que se sentia inspirat, o assistit, per la Mare de Déu del Pilar.
Les crisis de guerra i de pobresa a Àfrica i a l'Orient Mitjà han fet augmentar de forma important les arribades de refugiats i immigrants irregulars a les costes espanyoles. Abans de les eleccions europees del passat mes de juny, la Unió Europea va acordar una reforma del Pacte de Migració i Asil fortament influïda per la pressió de les dretes dures: es redueixen les garanties del dret d'asil i es reforcen les polítiques d'externalització de fronteres i de retorn (una manera tècnica de referir-se a les llanxes patrulleres líbies i turques, especialitzades en l'enfonsament de pasteres). Al mateix temps, Pedro Sánchez i els seus col·laboradors arriben a la conclusió que el paper del president espanyol dins la política internacional ha de ser el de referent polític en la lluita contra l'extrema dreta. El PP, per contra, es plega a Vox en la competició per apujar el to contra la immigració: ara Feijóo i els seus ja exigeixen deportacions massives, i si els d'Abascal (i Alvise, i Ayuso, i etc) apreten una mica, la subhasta de mesures robocop contra la immigració no farà més que disparar-se. La discussió es troba en un punt entre la incapacitat europea de proposar polítiques comunes valentes entre els estats membres de la Unió i els càlculs d'interessos dels diferents partits polítics.
