Espanya davant del 20-D

A l’Europa dels segles XIX i XX la relació entre estat i identitat nacional es va articular mitjançant tres solucions diferents. La fórmula suïssa (i belga i finlandesa), basada a legitimar constitucionalment l’existència de la pluralitat nacional i/o lingüística interna. La via francesa, que va consistir a dissoldre de manera activa tota mena d’heterogeneïtat inicial fins a crear un estat nació monolític. I la via austro-russa, on la incapacitat dels imperis tradicionals per absorbir les seves minories nacionals va dur a la implosió política i a la formació d’estats independents (relativament homogenis) després de la Primera Guerra Mundial.

Espanya, en canvi, no va seguir cap d’aquelles alternatives. Al segle XIX l’estat espanyol va fracassar en el seu intent de forjar un estat nació de tall francès. Aquell fracàs no es va derivar, com se sosté sovint, de la feblesa de l’aparell estatal espanyol —la unitat político-administrativa d’Espanya no va perillar en cap moment—, sinó de la incapacitat de les elits governants d’oferir un projecte capaç de sublimar les identitats regionals preexistents en un projecte nacional més gran. França va transformar els seus pagesos provincials en autèntics ciutadans francesos perquè, un cop la revolució de 1789 va destruir els privilegis i les jerarquies pròpies de l’Antic Règim, la nova classe política a París va procedir a construir una comunitat política d’iguals, atractiva per a tothom, on el francès va convertir-se en llengua comuna i símbol de la llibertat i la fraternitat. A Espanya, per contra, la revolució liberal, massa dèbil per apropiar-se de l’estat, no va poder convertir el país en una tabula rasa per crear-hi un ciutadà espanyol modern, amb una sola llengua i una sola identitat.

Sense una identitat nacional unitària, la solució política natural per a Espanya hauria estat seguir la via helvètico-belgo-canadenca. Tanmateix, la possibilitat de construir una nació de nacions no va quallar en l’experiment constitucional del 1978: ni l’esquerra (federalista) catalana, hegemònica a Catalunya aleshores, ho va voler ni els grans partits espanyols ho haurien consentit.

És en aquell nou fracàs —la manca de reconeixement de la multiplicitat de nacions peninsulars— on trobem l’arrel del conflicte actual. L’unitarisme espanyol, emmirallat en el somni del que una Espanya francesa hauria pogut ser, emmirallat en el somni de poder assolir una identitat única i no qüestionada, ferit per la negativa de la perifèria a dissoldre’s en una unitat que només existeix en l’imaginari del centre peninsular, ha aprofitat qualsevol esquerda (i la Constitució espanyola en té moltíssimes) per intentar unificar allò que ni el segle XIX ni el segle XX van poder unificar.

El projecte unitarista dirigit a construir un estat nació francès no té, però, cap possibilitat de reeixir socialment i políticament. Avui en dia, les identitats nacionals a Espanya (i de fet a gairebé tots els estats contemporanis) estan plenament formades, alimentades per consciències lingüístiques diferenciades, sostingudes per imaginaris col·lectius separats, animades per objectius polítics diversos. En aquest sentit, el projecte recentralitzador de Partit Popular i Ciutadans és un despropòsit polític extraordinari. En el món contemporani no hi ha cap exemple de minoria nacional que hagi decidit deixar de ser-ho voluntàriament. Un pot entendre (sense que això impliqui adherir-s’hi) un projecte polític orteguià, basat en l’empat i en la conllevancia entre nacions diverses. Però la negació i l’exclusió de l’altre és una proposta irreal, purament reaccionària.

Al costat (o, millor, davant) de l’unitarisme espanyol, també hi ha hagut històricament una tendència federal-republicana important. La fortuna d’aquesta sensibilitat ha variat en el temps en funció de dos factors. Primer, l’atracció que ha exercit sobre les classes mitjanes i populars catalanes: molta al segle XIX, poca a finals del XX. Segon, la força de l’esquerra espanyola, que ha estat més republicano-federal com més dèbil ha estat a la Península i com més ha necessitat Catalunya. La proposta de referèndum de Podem és l’últim exemple d’aquesta tradició política: un nou intent de recuperar l’aliança de menestrals, obrers, intel·lectuals i iberistes que van conformar l’imaginari històric dels progressistes espanyols decimonònics per derrotar la dreta de sempre i substituir un socialisme burocratitzat i sense gaire alè popular fora d’Andalusia.

Contra la proposta de referèndum hi ha poc a dir —és bo que hi hagi líders espanyols que el proposin—, llevat de dues coses. En primer lloc, el referèndum no es pot proposar negant que les eleccions del 27-S ja van ser un referèndum, amb resultats molt clars i favorables al sobiranisme (tot i que, ara per ara, mal administrats). En segon lloc, els polítics catalans aliats de Podem han de ser honestos: han de dir què faran si el referèndum no arriba en el termini d’un any que han promès i si passaran a defensar el dret d’autodeterminació de Catalunya amb fets i no amb paraules.