Al llarg dels últims dies s’han publicat diversos estudis sobre l’estat de la corrupció a Catalunya i a Espanya. I ja podem avançar-ne les conclusions: els resultats no són per treure pit. D’una banda, el Baròmetre del CEO ens diu que més de 8 de cada 10 persones a Catalunya consideren que la corrupció és un problema molt extens. És un valor molt similar al de fa 10 anys. Semblava que a partir del 2014 la percepció de la corrupció a Catalunya es reduïa, però després de l’arribada de la covid-19 aquest indicador no ha deixat d’empitjorar. Confiem poc en els polítics, però justifiquem corrupteles com falsejar un empadronament per tenir plaça a l’escola, o fer servir els contactes mèdics per saltar-se la llista d’espera. Som tolerants envers la corrupció? O potser és que tenim una administració on la burocràcia i la baixa inversió pública fan que accedir als serveis bàsics sigui cada cop més complicat?
La resposta no ens la donaran les dades del Baròmetre. I molts –especialment les institucions que es veuen afectades per aquests mals resultats– al·legaran que es tracta només de percepcions, de preguntar a la gent què pensa, i no el que viu, i que, a més, l’estudi es va fer poc després de la desgràcia –i la mala gestió– de la DANA, d’una temporada amb diverses publicacions als diaris sobre escàndols de corrupció, com la investigació a Begoña Gómez. I potser no els falta raó. El problema és que aquesta setmana s’ha conegut també la nova classificació de Transparency International, que ordena els països de menys a més corruptes. Aquí no es pregunta a la ciutadania, sinó a persones i organismes experts en la matèria. Respecte a l’any passat, Espanya ha baixat 10 posicions, i ha passat a ocupar el lloc 46 de 180. Empatats amb Xipre, o la República Txeca, i en una pitjor situació que Botswana, Portugal i Ruanda.
Aquesta mala tendència s’explica perquè les reformes anticorrupció estan aturades –o avancen molt lentament– en l'àmbit estatal i, el que és més important, encara no s’ha posat en marxa un pla nacional de lluita contra la corrupció, integral i participatiu. S’ha arribat amb retard a la renovació del Consell General del Poder Judicial, la legislació dels lobis o l’eliminació de les Golden Visa. No hi ha una protecció efectiva dels denunciants de casos de corrupció, i a escala regional hi ha hagut un retrocés en comunitats on els acords amb Vox han desmantellat els mecanismes de lluita contra la corrupció –a les Balears o a València, per exemple. Alhora, l’acusació constant de l'i tu més entre els partits polítics no ajuda, i sens dubte afecta la visió que té la població i els que estudien la corrupció.
Les causes de les males percepcions de la corrupció són conegudes, però hi donaríem més importància si tinguéssim més presents les (terribles) conseqüències d’aquestes percepcions. Quan un país és vist com a corrupte, els inversors deixen d’invertir i la ciutadania de contribuir a la cosa pública, ja sigui posar-se la mascareta en una pandèmia o pagar impostos. La corrupció soscava les nacions i obre les portes als populistes. Lluitar contra la corrupció és la forma més efectiva d’apuntalar una democràcia.
