'Espanya contra Catalunya', un error

Fa unes setmanes va començar a circular, entre la gent del gremi i altres persones interessades, el programa d'un col·loqui organitzat pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya (CHCC) sota el contundent enunciat Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014) . Si aquest títol general ja fa posar la pell de gallina, els diferents àmbits de debat ens porten directament a una mena de guerra dialèctica de resultat final incert, però probablement catastròfic: per exemple, "Tres-cents anys d'espanyolisme", "El cadastre: arrencada de l'espoli, segle XVIII", "L'apoteosi de l'espoli, segle XXI", "El fet migratori, factor de desnacionalització?", "Contra l'ànima d'un poble: la repressió cultural", etc. Com es pot llegir, és un programa d'una contundència notable, d'una militància indubtable, però historiogràficament, científicament molt prim, per dir-ho d'una manera elegant.

Anem a pams. En primer lloc, no sembla gaire assenyat que una institució pública, depenent de la Generalitat, es llanci de cap a organitzar un col·loqui que arrenca amb les cartes ben marcades. No es tracta de posar en dubte o negar l'exercici del debat historiogràfic, desestimar el compromís de l'historiador com a ciutadà, etc., uns arguments que han estat plantejats per alguns dels responsables de la proposta.

Però em sembla que gairebé tots els historiadors (de la política, de la cultura, de la història econòmica, social, etc.) d'aquest país, almenys els més solvents, estan d'acord que el passat històric és un artefacte complex, construït a partir de moltes peces d'un trencaclosques difícil, que permet interpretacions diverses sobre uns fets més o menys inqüestionables. Si volem limitar-nos al segle XVIII, potser trobarem posicions una mica divergents, degudament matisades, entre historiadors tan inqüestionables i d'una categoria indiscutible com Joan Mercader, Pierre Vilar, Jaume Vicens Vives, Ernest Lluch, Josep Fontana, Joaquim Albareda i Agustí Alcoberro, per citar només una mostra il·lustrativa. I no me'ls acabo d'imaginar, a tots ells i altres com ells, treballant amb termes tan gruixuts i contundents com els que es formulen i s'endevinen en el programa del col·loqui.

Gairebé no caldria parlar de les complexitats històriques i historiogràfiques del segle XIX, però és quan el programa aterra al segle XX i, sobretot, se centra en les dècades franquistes i la democràcia, que tot plegat grinyola d'una manera extraordinàriament perillosa. Naturalment que el franquisme va ser un règim ferotgement repressiu amb la llengua, la cultura, les forces polítiques i sindicals catalanes, etc. Naturalment que les relacions entre el que podríem dir-ne el poder central i la societat catalana va ser conflictiu, tibant, etc., però la història no permet esquematismes simplistes, lectures de bons i dolents, d'aquest nivell.

No és possible construir un col·loqui d'aquestes característiques a partir d'un programa que ignora la complexitat de la història, de les societats i de les identitats nacionals. Fa dècades que, després de treure'ns del damunt els trets més exagerats d'una historiografia decimonònica i romàntica, es va establir un consens mínim al voltant de les discussions historiogràfiques i els seus límits científicament acceptables. No podem limitar-nos a parlar d'una ofensiva contra "l'ànima d'un poble", quan sabem positivament que a una part d'aquest "poble" ja li va anar bé la proposta franquista. No podem continuar mirant les migracions com una conspiració eterna d'una Espanya-ogre per "desnacionalitzar" Catalunya; les darreres recerques fetes pel professor Martí Marín, per posar un exemple, ho desmenteixen radicalment i, tant important com això, ens mostren uns fenòmens molt més complexos i interessants que la simple lectura conspirativa. No es pot acceptar que el cadastre del segle XVIII, com el dèficit fiscal del segle XXI, es tracti en termes d'"espoli", sense cap matís possible.

És trist, però aquesta és una proposta equivocada, historiogràficament i políticament, en uns temps equívocs, que demanen matisacions, visions desapassionades, temps de reflexió, elements massa escassos aquests dies. I és una llàstima haver caigut en una provocació que ens hauríem pogut estalviar. Les properes setmanes sentirem a dir, a les Espanyes (i a Catalunya), tota mena de penjaments sobre aquest programa, molts dels quals estaran plenament justificats; d'altres seran pura demagògia, fins arribar a l'insult. I aquesta calamarsada ens vindrà de bona part dels que han callat com morts mentre, des de l'estultícia intel·lectual més profunda, una colla d'indocumentats explicaven allò del nazisme i els nacionalismes català i basc, i altres bestieses per l'estil. Els responsables d'aquest programa insensat han anat a posar els dits a la boca de l'altre nacionalisme historiogràfic, i en sortiran mossegats.

Mentrestant, a aquelles persones que no es vulguin deixar arrossegar per aquests temps embogits jo els recomano tornar als clàssics, tant els grans especialistes en els darrers tres-cents anys de la nostra història (de Joan Mercader a Josep Termes, de Pierre Vidal a Jordi Nadal, d'Ernest Lluch a Borja de Riquer, de Josep Fontana a Joaquim Albareda), com aquells historiadors que, des d'òptiques diferents i experiències personals diverses, van estimar amb passió i rigor la història d'aquest país: Ramon d'Abadal, Ferran Soldevila i Jaume Vicens Vives, per exemple.