Espanya, aquell país en què conspirar contra adversaris polítics no és delicte

El Tribunal Suprem va arxivar ahir la querella presentada contra l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz pel Partit Demòcrata i per l’exalcalde Xavier Trias per les converses que va mantenir amb el llavors director de l’Oficina Antifrau, destapades per Público, on tots dos conspiraven per involucrar polítics sobiranistes en escàndols de corrupció. “Això la fiscalia t’ho afina” o “Els hem destrossat el sistema sanitari” són frases que ja han passat a la història de la infàmia de l’estat espanyol, però es veu que per a la justícia espanyola no hi ha cas.

Els arguments del tribunal són sospitosament calcats dels de la Fiscalia, que recordem que depèn orgànicament del govern, i van des de dir que no es pot autentificar la veracitat de les gravacions fins a assegurar que no estan relacionades amb la comissió de cap delicte en concret. Alguna cosa falla en l’ordenament jurídic espanyol quan un ministre i un càrrec públic dedicat a la lluita anticorrupció, que disposa per tant d’informació confidencial i sensible, poden parlar obertament de filtrar informacions a la premsa o d’obrir causes judicials sense fonament contra adversaris polítics sense que això tingui cap conseqüència penal. De fet, en qualsevol democràcia mínimament madura, querella al marge, Fernández Díaz hauria d’haver dimitit per dignitat just en el moment en què es van fer públiques les converses. Però el que va passar va ser el contrari: el PP el va defensar i, com que fer-lo repetir en el càrrec era excessiu, van pretendre col·locar-lo a la presidència de la comissió d’exteriors del Congrés.

Amb la decisió del Suprem i del PP es crea una situació de clara indefensió jurídica dels afectats -recordem que Trias es va veure perjudicat per la informació d’un fals compte a Suïssa- i es confirma la sensació que la justícia no és equànime quan hi ha el procés sobiranista pel mig. Avui mateix, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, declararà al TSJC per haver permès la celebració del ple sobre el procés constituent contra el criteri del Tribunal Constitucional. El contrast entre un cas i l’altre és total. En el cas Forcadell, es coarta la llibertat d’un Parlament que obeeix el mandat democràtic dels electors. En el Fernandezgate, es permet que la maquinària de l’Estat propagui injúries contra ciutadans concrets. Dos mons oposats.