Espanya sense Catalunya
Catalunya representa entre el 19% i el 20% del PIB espanyol. És la comunitat autònoma que aporta més a l’economia espanyola. Així mateix, cada any Catalunya contribueix en termes nets a les arques estatals amb uns recursos que representen al voltant del 8% del PIB català. És el dèficit fiscal del nostre país amb l’administració pública central. És a dir, si al total d’ingressos impositius que l’Estat detreu de Catalunya li restem el que l’Estat hi gasta (inversions, pagament de pensions, etc.), queda un guany d’uns 16.000 milions d’euros anuals (8% del PIB) per a les arques estatals.
Per tant, Catalunya és una peça clau de l’economia espanyola. Davant d’aquest fet, he trobat catalans que creuen que la independència del nostre país deixarà molt malparada l’economia espanyola i els sap greu. Són persones que consideren que deixarem els espanyols a l’estacada. Fins i tot poden arribar a creure que la independència és una mostra de falta de solidaritat, que és un acte insolidari. La majoria de les persones que manifesten aquesta preocupació estan vinculades amb la resta de l’Estat per llaços familiars i sentimentals.
Què els dic a aquestes persones? En primer lloc, cal dir que molts estudis econòmics demostren que la transferència massiva de recursos a regions pobres no ha aconseguit reduir les disparitats entre territoris rics i pobres. No hi ha hagut una convergència real. Això és el que ha passat a Espanya. També hi ha estudis que constaten que és més eficient invertir en territoris rics, ja que fan de motor econòmic i d’aquesta manera beneficien els pobres.
En segon lloc, a Catalunya hi ha bosses de pobresa importants. Amb la crisi, la pobresa s’ha fet més extensa, més intensa i més crònica. Això vol dir que la pobresa afecta més persones, és més greu i dura més. Així, del 2008 al 2012 la desigualtat entre el 10% de la població més rica i el 10% de la població més pobra ha crescut més a Catalunya que al conjunt de l’Estat i que en comunitats amb baixos nivells de renda, com ara Andalusia i Extremadura.
D’altra banda, que Catalunya aporti aquests recursos a altres territoris de l’Estat no és cap garantia que es dirigeixin als pobres d’aquestes comunitats, sinó que aquestes comunitats s’ho poden gastar, per exemple, a ampliar les seves estructures burocràtiques, que estan molt sobredimensionades. Una cosa és la redistribució personal i l’altra la territorial. La distribució territorial no ha de portar necessàriament una millor distribució personal de la renda, ja que depèn de com es gastin els recursos les comunitats receptores de les transferències. Si Catalunya vol ser solidària es poden dedicar aquests recursos als pobres que tenim dins del nostre territori, i d’aquesta manera sí que assegurem que disminuirà la desigualtat.
En tercer lloc, Catalunya pot continuar aportant recursos a l’Estat d’una manera indirecta, a través del pressupost de la Unió Europea. Com que Catalunya és un territori ric dins la UE, hauria de fer anualment una aportació neta al pressupost europeu d’uns 1.400 milions d’euros. Aquests recursos han de servir, en part, per dur a terme la política de redistribució territorial de la UE cap a les regions pobres europees, entre les quals les espanyoles.
En quart lloc, en la negociació de la secessió de Catalunya amb l’Estat es podria pactar anar disminuint les transferències de recursos cap a Espanya progressivament, per deixar més temps a l’economia espanyola per adaptar-se a la nova situació, ja que aquesta negociació s’acabarà produint més tard o més d’hora. Quan la independència de Catalunya sigui un fet inevitable, l’Estat voldrà negociar amb Catalunya perquè no podrà assumir tot sol tot el deute i li interessarà negociar perquè Catalunya n’assumeixi una part.
En cinquè i últim lloc, la independència de Catalunya pot ser el detonant que obligui Espanya a canviar de model econòmic i fomentar la indústria, la recerca i la innovació. Així mateix, la competència entre l’economia catalana i l’espanyola en igualtat de condicions, és a dir, quan totes dues estiguin dotades dels instruments d’un estat, pot contribuir a fer que Espanya utilitzi instruments per competir amb Catalunya per atreure inversió estrangera, la qual cosa ha de redundar en una millora de la competitivitat de les empreses espanyoles i en un creixement econòmic més gran. Finalment, cal dir que la fortalesa econòmica més gran d’una Catalunya independent pot ajudar l’economia espanyola mitjançant més compres i inversions de Catalunya a Espanya.
