Espanya (i Catalunya) davant del mirall: democràcia o autoritarisme?

A How Democracies Die (2018), dos politòlegs de Harvard, Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, sostenen que les democràcies avui no moren habitualment per cops d'estat militars que aboleixen eleccions i substitueixen en massa els funcionaris existents, sinó soscavades des de dins del sistema, utilitzant tècniques en aparença compatibles amb l'estat de dret i amb la democràcia. En la majoria dels casos, hi ha una progressiva disfunció de les estructures democràtiques. El declivi és gradual, sovint encobert per una aparença de legalitat: reformant les institucions públiques per fer el seu funcionament menys transparent; alineant els tribunals amb objectius repressius; engrandint els poders de l'executiu amb el pretext de l’emergència o la seguretat nacional, reduint el paper crític dels mitjans o de les entitats civils per tal d'eludir l'escrutini i la responsabilitat pública. També, en molts casos, intimidant o criminalitzant l'oposició política amb l’objectiu de deslegitimar-la o il·legalitzar-la, eliminant la lliure competència democràtica. Efectivament, una de les observacions crucials de Levitsky i Ziblatt és que les tendències autoritàries sovint s'identifiquen per la normalització de patrons institucionals que subverteixen la raó de ser, l'esperit, de la legalitat existent i restringeixen la llibertat d'expressió política. Les forces polítiques antidemocràtiques –i aquesta és la clau– actuen des de dins del sistema per mitjans aparentment legals. Per això, l’autocràcia i el lawfare són molt difícils de denunciar i combatre, especialment quan afecten grups estructuralment subordinats amb dificultats per denunciar vulneracions de drets humans des de dins d'un sistema social i institucional hostil. No hi ha un gran moment dramàtic de regressió, sinó un retrocés o erosió gradual de la democràcia que es transforma en autoritarisme quan el sistema apareix desproveït de garanties per als drets humans que justifiquen la seva legitimitat, especialment pels drets polítics de minories i opositors.

En el seu breu parlament un cop investit com a 133è president de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Salvador Illa, va destacar que s'ha preservat el "normal funcionament de les institucions". Aquest pronunciament reflecteix precisament el grau de normalització de patrons perillosos que condueixen a la fallida de la democràcia. El president Puigdemont, que dijous va tornar a Catalunya després d'un dur i combatiu exili polític de més de set anys, no va poder ocupar el seu escó al Parlament, com era la seva voluntat. No es van respectar els seus drets ni la seva immunitat parlamentària com a diputat electe, facilitant-li l’accés al lloc de reunió. En lloc d'això, un excepcional i desproporcionat dispositiu dels Mossos d'Esquadra va impedir el seu retorn com a ciutadà lliure, que és la manera com se l'ha tractat a Bèlgica, França o Suïssa. Que fos rebut institucionalment com si el seu retorn fos una amenaça per a la seguretat nacional o es tractés d'un criminal és la veritable excepcionalitat. Una ignomínia, de fet. Com a jurista i advocada entenc que els funcionaris obeeixen ordres, en aquest cas del jutge Llarena. Tanmateix, el que és veritablement delictiu és prevaricar, i no organitzar referèndums d'autodeterminació, o recórrer a una justícia estrangera que sempre ha negat la seva extradició perquè, com va establir clarament la decisió del Comitè de Drets Humans de l'ONU en el cas Puigdemont vs. Espanya, ningú no hauria de veure's obligat a exiliar-se per defensar drets polítics essencials en una democràcia. El jutge Llarena deixa de ser una autoritat quan prevarica i es nega a exercir la seva funció bàsica: aplicar el dret vigent –la llei d'amnistia– de manera imparcial al president Puigdemont, en clara contradicció amb la lletra i l'esperit de la norma. Potser es veuria més clar amb una analogia: si el rei es negués a signar una llei aprovada pel Parlament espanyol (un acte degut i no subjecte a discrecionalitat) seguiria sent el rei o estaríem davant d'un cop d'estat? Són legals i s’han d’obeir les ordres d’un jutge que no compleix les regles bàsiques de la funció judicial, se salta les lleis i persegueix polítics dissidents? Diria que no, perquè obeir ordres il·legals és el pas necessari en el viratge cap a l’autoritarisme contra el qual tant ha lluitat el president Puigdemont des de l'exili.

Històricament, l’obediència cega a autoritats que prevariquen ha obert la porta al feixisme i a l'autoritarisme. Precisament fa pocs dies un article d'opinió a la revista Newsweek posava l'exemple espanyol com a cas que mostra la perillosa deriva de jutges autoritaris a negar-se a aplicar les lleis promulgades per Parlaments democràtics. Recordem que els jutges no han estat elegits pel poble, i d’aquí que la seva funció sigui aplicar imparcialment de manera competent les normes jurídiques. Sense divisió de poders efectiva tampoc hi ha democràcia i el poder s'exerceix de forma arbitrària. En aquest cas, la desobediència civil és legítima i un deure moral per als activistes i defensors dels drets humans.

Molts avui tenen interès a presentar el retorn del president en clau d'improvisació absurda, d'enrabiada política per alterar o subvertir la decisió (nefasta, en la meva opinió) d'ERC de promoure la investidura del candidat d'un partit que ha incentivat activament una repressió gravíssima dels drets civils i polítics des de l'octubre del 2017, que va empènyer al 130è president de la Generalitat a l'exili, i de la qual a hores d'ara no hi ha hagut reconeixement ni reparació. Serà difícil girar full quan s'ha pacificat i s'han promogut agendes de reencuentro via submissió i no reconeixement i acceptació del dret a l’autodeterminació de Catalunya. El sentit del retorn del president Puigdemont en aquest moment és perfectament coherent amb la seva determinació a la desobediència a regles injustes, a confrontar l'estat per reclamar els seus drets i els dels seus electors, denunciant la seva vulneració i els patrons autoritaris persistents a Espanya representats clarament dijous en l’activació de l'operatiu Gàbia. La que està cada cop més engabiada és la democràcia, que no és la tirania de la majoria, sinó que exigeix el respecte als drets fonamentals. No és el fet que el president sigui ara mateix a la seva residència habitual belga el que hauria de resultar humiliant pel cos dels mossos d'esquadra. El fet veritablement humiliant hauria estat obligar els agents a la detenció arbitrària del 130è president de la Generalitat. Retornant a l'Europa lliure ens ha estalviat a tots els ciutadans independentistes la doble humiliació en un sol dia. Ni ell ni els mossos ni nosaltres ens mereixíem la imatge d'una derrota dels drets humans davant la tirania judicial.

Tampoc ningú pot ignorar que la investidura del candidat Illa com a president de la Generalitat ha estat profundament marcada per un llarg període de política repressiva i criminalitzadora del moviment independentista. Una política que ha dut a la presó o a l'exili els oponents polítics, que ha legitimat l'espionatge, deshumanització i amenaces als representants que, com el mateix president Puigdemont, no s'han rendit i han continuat confrontant l'Estat i denunciant la repressió des de l'exili. De fet, al llarg d'aquest període, s'ha assumit el bloqueig a la investidura de candidats independentistes que han guanyat eleccions i han estat arbitràriament empresonats (no és la meva opinió: així ho han establert organismes de l'ONU essencials per a la garantia dels drets humans, com el Comitè de Drets Humans). També s'han considerat normals eleccions com les del 12 de maig, malgrat que un dels principals candidats independentistes, el president Puigdemont, va haver de fer campanya des de fora del Principat a causa, precisament, de la repressió. Haurien estat els mateixos resultats si tothom hagués competit en condicions d’igualtat? No ho sabem. Però la democràcia esdevé purament nominal quan es banalitza la precarietat dels drets polítics de candidats criminalitzats per haver promogut un referèndum d’autodeterminació. Aquesta és la principal subversió del sistema: considerar que els drets són privilegis i reduir la democràcia a la comptabilització de vots, sense un escrutini profund sobre el rol dels poders fàctics.

Tots els demòcrates, independentistes i no independentistes, haurien d'alarmar-se i denunciar aquesta persecució judicial insòlita, i també el fet que dijous la investidura d'un president de la Generalitat tingués lloc en un parlament bunkeritzat per evitar l'exercici legítim dels seus drets, en representació dels seus electors, al diputat i president Carles Puigdemont i Casamajó. Només una societat que ha internalitzat patrons antidemocràtics entén que dijous hi va haver normalitat institucional. I és particularment xocant que gent que es diu d'esquerres i independentista ridiculitzi l'intent del president d'exercir els seus drets polítics o que li aconsellessin que no valia la pena que vingués a exercir els seus drets, normalitzant el risc de detenció arbitrària.