Espanya i Catalunya: una jugada de pòquer?

Cal agrair l'interès que tantes persones tenen pel futur de Catalunya i les advertències sobre els greus perills que amenacen els catalans en el cas que optessin per la independència. Esmenten una enorme davallada del PIB, un empobriment generalitzat, una fallida del sistema econòmic, el fet de quedar fora de totes les institucions i, per tant, l'aïllament internacional, l'aixecament de fronteres, la imposició de taxes duaneres, una fugida massiva d'empreses, la pèrdua del mercat espanyol...

Em sorprèn que les mateixes persones, en la seva anàlisi, no mostrin interès per identificar els perills que correria Espanya si s'arribés a produir la marxa de Catalunya. D'entrada, Espanya deixaria de rebre diversos milers de milions d'euros d'ingressos fiscals procedents de Catalunya, cosa que portaria el dèficit públic espanyol per sobre del 12% del PIB i obligaria novament a fortes retallades i a nous augments d'impostos. El PIB es reduiria automàticament en quasi un 20% i el deute públic, que actualment és de quasi un bilió d'euros, se situaria d'entrada en el 125% del PIB; i, amb el dèficit anual, en poc temps s'enlairaria a cotes inviables que impedirien obtenir els 250.000 milions de finançament que anualment necessita el Tresor espanyol. Aquesta nova situació no seria gaire ben vista pels bancs creditors alemanys, francesos o d'altres països. Novament la prima de risc augmentaria fins a situar-se a un nivell que obligaria la troica a intervenir i rescatar l'economia espanyola. Podríem afegir-hi la forta caiguda de les exportacions i l'augment del dèficit de la balança de pagaments, la pèrdua de vendes de les empreses espanyoles que tenen un mercat significatiu a Catalunya, o les dificultats dels productors de València, Múrcia o Almeria per traslladar les seves mercaderies a Europa. Total, un desastre econòmic i social.

Davant d'aquesta arriscada eventualitat, el fet que el govern espanyol no intenti buscar una sortida als greuges existents sembla indicar que està totalment convençut que la secessió de Catalunya és metafísicament impossible. Mostra així el desconeixement de la història d'Espanya i les solemnes declaracions fetes en els anys previs a la pèrdua de Cuba i les Filipines o, anys més tard, en el cas del Sàhara Espanyol, que insistien que formaven part de "la indissoluble pàtria espanyola".

De fet, s'estan fent passos cada cop més irreversibles en la mateixa direcció. Ho va ser la sentència del Tribunal Suprem que retallava l'Estatut de Catalunya l'any 2010. Ho va ser la negativa de Mariano Rajoy a parlar del pacte fiscal. Ho ha sigut posteriorment la negativa a fer algunes concessions que permetessin donar satisfacció a un nombre elevat de catalans. A aquestes altures el xoc frontal sembla inevitable.

És evident que des de Madrid no s'avalua prou bé la realitat social de Catalunya. Creuen que el malestar existent és en bona part artificial, estimulat per alguns ambiciosos líders polítics catalans, i que els assistents a les grans mobilitzacions ciutadanes estaven manipulats... Creuen que, amb la llei a la mà, impedint la consulta i controlant el Tribunal Constitucional, el problema es resoldrà sol, tal com va passar amb el pla Ibarretxe. Creuen que els partits catalans s'acabaran barallant sense haver obtingut cap concessió, que els ciutadans ho acceptaran plàcidament com un fracàs més i que, per tant, tot acabarà en res. Seria interessant saber si, en cas que fallessin les hipòtesis amb què treballa Madrid i es produís una declaració unilateral d'independència, el govern espanyol té un pla B. Dins del marc de la democràtica Unió Europea, sembla clar que ni Espanya és Rússia, ni Catalunya, Txetxènia. No hi ha dubte que a Brussel·les i en altres institucions els preocupa la situació per les conseqüències que pot tenir. De moment fan el desentès, però hauran d'acabar intervenint. ¿No seria més assenyat que les parts iniciessin un diàleg sincer i sense condicions prèvies per evitar el desgavell que es preveu?

El 2014 serà un any tens. El 2015 pot ser fins i tot un any catastròfic. En els polsos de tot o res no hi ha mai guanyadors. Quan un membre d'una parella es vol divorciar i l'altre ho vol evitar, ¿no és millor intentar seduir-lo que amenaçar-lo? Les amenaces, i més si són exagerades, arriba un moment que, no solament no produeixen l'efecte desitjat, sinó que enforteixen les conviccions dels que volen sortir d'Espanya.

L'economia espanyola i la catalana estan en una situació prou delicada per afegir llenya al foc. Jugar al pòquer del tot o res és totalment irresponsable. ¿L'estancament econòmic, un atur insostenible, un elevat deute i les incerteses econòmiques sobre el futur no són motius suficients per intentar resoldre els problemes que poden ensorrar el país? ¿És que els governants, els polítics, els mitjans de comunicació, els intel·lectuals i les elits econòmiques no s'adonen del perillós joc al qual sembla que s'està jugant? Voldria creure que encara s'és a temps d'evitar el pitjor, cosa que permetria dedicar tots els esforços a millorar la difícil situació en què estan immersos tants ciutadans espanyols i catalans.