Espanya en el bucle infinit

Mentre amics i coneguts omplien les xarxes socials de fotografies estivals, jo he aprofitat el temps per avançar en la tesi doctoral, fent una autèntica immersió en la política de la Restauració, sorprenent-me en cada revolt dels paral·lelismes, comparacions, similituds i diferències amb el nostre present que podia anar destriant. La tesi inicial de Karl Marx al 18 de Brumari de Lluís Napoleó ja és un tòpic en aquest sentit. La comparació entre la “segona Restauració” i el món de Cánovas i Sagasta també ho és d’un temps ençà.

Maura, Moret, Prat de la Riba, Macià, Lerroux i Iglesias Pose són noms del passat que en principi no podem identificar amb els nostres Rajoy, Sánchez, Puigdemont, Junqueras, Rivera o Iglesias Turrión, però és impossible no comparar la gran demostració catalanista del 20 de maig de 1906, quan van desfilar pel Saló de Sant Joan (l’actual passeig Lluís Companys) centenars de milers de republicans, catalanistes i carlins -fins i tot l’alcalde accidental Hermegildo Giner de los Ríos, radical- per homenatjar els parlamentaris contraris a la llei de jurisdiccions, i que va donar carta de naturalesa a Solidaritat Catalana, amb les manifestacions multitudinàries que amb una persistència excepcional, com explicava el politòleg Jordi Muñoz, s’han repetit cada Diada.

Tampoc no em sembla casual l’hostilitat amb què va ser rebuda la reacció catalana a l’atac militar contra el ¡Cu-Cut! i La Veu de Catalunya, que feia afirmar al republicà Josep Roca i Roca que “els catalans hem de ser una sola cosa”, amb l’hostilitat de què ha sigut objecte un sobiranisme, també de vocació majoritària i transversal, per part dels partits polítics, la intel·lectualitat i la premsa espanyola, incapaç de comprendre o escoltar. I com gats escaldats, a Catalunya es desconfia de la sinceritat de qualsevol possibilitat d’entesa. Enteses com l’intent de Maura d’atraure els lligaires per a la seva política, mentre Moret intentava fer el mateix amb els republicans nacionalistes. Divide et impera, mentre la lluita per l’hegemonia dins el món del catalanisme era (i encara ho és) un camp de batalla. O aquell “¡Maura, no!” de després de la Setmana Tràgica, que, utilitzat pels liberals espanyols -tant o més del règim, tant o més anticatalanistes, tant o més caciquistes que els conservadors-, va servir per utilitzar els anhels de canvi per a interessos espuris, com ha fet l’agònic PSOE de Sánchez, mort en l’intent de capitalitzar els vents de revisió total del sistema com a carambola per retornar al poder.

El fantasma de la divisió, que periòdicament reapareix en el món independentista, sembla recordar les tensions duríssimes entre la Lliga i l’Esquerra Catalana -fos el CNR o la UFNR- després del fracàs de la Solidaritat i que acabarien portant aquests darrers, l’any 1914, al pacte suïcida de Sant Gervasi amb els lerrouxistes -forts a l’Ajuntament de Barcelona-, que els va fer testimonials fins a la proclamació de la República de la mà d’ERC. Però també van portar a la llarga decadència de la Lliga, quan va ser insostenible un nacionalisme que feia exclamar a Cambó “Monarquia? República? Catalunya!” amb la política de pacte i tresillo de Madrid. I tampoc ens podem abstreure del llegat de la Mancomunitat, que va posar les bases d’un país amb sentit d’estat fins que la lluita fallida per l’autogovern polític, trencant les costures d’una simple autonomia administrativa, presagiava la traumàtica vida de l’Estatut, sentenciat pel TC. I, encara més perillós, la crisi política que denota la incapacitat de formar govern i les seqüeles de la crisi econòmica i social -sumada a l’afartament per la corrupció sistèmica- i el conflicte separatista (terme propi de la retòrica de l’època, recuperada d’un temps ençà pels sectors unionistes) plantegen inquietants reminiscències de l’escenari que va propiciar l’adveniment del cirurgià de ferro Primo de Rivera, que amb solucions que combinaven un vague regeneracionisme i la tradició del pronunciamiento del XIX va ser capaç de comptar amb el suport inicial de la burgesia barcelonina i dels socialistes madrilenys per implantar una dictadura especialment anticatalanista i repressiva.

Tot el que passa pel cap mentre un s’introdueix d’una manera intensiva dins la història del país ha de tenir alguna utilitat. Ho deia un historiador de tanta influència al nostre país com Pierre Vilar: “S’ha de comprendre el passat per entendre el present”. Però l’escèptic Gaziel, de qui L’Altra Editorial acaba de reeditar la seva memorable Història de La Vanguardia, escrivia durant els dies d’immediata postguerra a l’exiliat Amadeu Hurtado: “Allò de que la història sigui mestressa de la vida és un contrasentit: la història no ensenya mai a viure; és el viure, que ensenya a comprendre la història. I aqueixa amarga lliçó pot resumir-se en dues fórmules: els que fan la història no són pas els millors que podien fer-la; i els fets que la història registra no són pas els millors entre els que podien haver esdevingut. La història escrita, fet i fet, no és altra cosa que un entreteniment literari, que prova de narrar lògicament el que no ha estat res més que biologia pura”.