Esmolet

L'esmolet era algú que anava pels carrers amb la mola incorporada a una motocicleta. Emetia un xiulet graciós i distintiu. (No aquell estrèpit dels butaners.) I la gent sortia de casa amb tisores i ganivets que havien perdut tall. Associant-lo a l'agudesa, també diem esmolet a algú que és espavilat.

Sota l'advocació d'aquest humil ofici, enceto avui una secció que trobareu aquí de dilluns a divendres. (Els cap de setmana seran per als retrats.)

Per uns segons farem saltar espurnes esmolant paraules que la desídia o la mala fe han anat esmussant. Si volem que el pensament talli, sigui incisiu i transformi la realitat, primer de tot hem d'esmolar les paraules, que és l'alternativa més civilitzada a l'esmolada d'eines que suggereix el nostre himne nacional.

La forta crispació que ve demanarà tones de diàleg. Però el diàleg degenera en estèrils discussions quan fem servir la mateixa paraula amb sentits diferents. Partir tots del més exacte, permet veure on hi ha la diferència i ajuda a acostar posicions.

La paraula és una cambra tancada on rarament entra la llum. La reiteració d'un ús impropi en va alterant el sentit d'una manera tan insidiosa que rarament ens adonem que, sense cap canvi en el discurs, el missatge ja no és el mateix.

La manipulació més efectiva del pensament posa la ideologia dins les paraules. És perversa publicitat subliminar. En règims en què la violència necessita vots, l'ús esbiaixat d'una paraula, com ara terrorisme , és més letal que una arma de destrucció massiva.