Les esgarrifoses conseqüències d’obeir Trump
El 1978 els meus pares van anar a Polònia, el primer viatge a l’estranger de la seva vida. Quan van tornar a Moscou, la meva mare no parava de parlar del que hi havien vist: no un lloc sinó una pel·lícula, Cabaret, de Bob Fosse. Sobretot li va quedar gravada una escena. Tres amics tornen d’un viatge de cap de setmana. Gairebé sense dormir, amb ressaca i capficats pels seus embolics sexuals i romàntics, es paren en una cafeteria al costat de la carretera. Un adolescent amb l’uniforme de les Joventuts Hitlerianes comença a cantar. Se’l veu molt formal i alhora pueril, amb els pantalons marrons ficats dintre d’uns mitjons blancs fins als genolls. Però, al cap d’un minut, s’hi uneixen altres nois uniformats i de seguida s’aixequen i comencen a cantar tots els clients menys un. Els protagonistes del film s’escapoleixen. Han procurat apartar el nazisme dels seus pensaments, però en aquest moment s’adonen que són minoria i que s’ha acabat la vida que han conegut fins ara. La cançó que canta tothom és Tomorrow belongs to me.
Jo tenia onze anys quan la meva mare no parava de parlar de Cabaret i no ho entenia bé. Em pensava que els meus pares havien anat a un cabaret de debò i que, d’una manera o altra, havien captat millor la naturalesa del règim soviètic. Uns anys més tard, quan vaig veure la pel·lícula, em vaig adonar que la meva mare tenia raó: aquesta escena és el retrat més vívid del que se sent quan es viu en una societat que s’arrenglera al costat d’un líder totalitari. Vaig viure aquesta experiència ja d’adulta a la vida real quan Vladímir Putin va arribar al poder a Rússia i el meu món de sobte semblava un tauler d’escacs en què una mà invisible anava matant les peces més de pressa del que mai hauria arribat a imaginar.
Ara, als Estats Units de Donald Trump, estic vivint una experiència semblant, i a un ritme encara més ràpid. Tot plegat va començar abans de les eleccions, quan els propietaris de The Los Angeles Times i The Washington Post van decidir retirar el suport dels seus diaris a Kamala Harris. Va continuar amb Mark Zuckerberg, quan va introduir uns canvis a Meta per reflectir el que va qualificar de “punt d’inflexió cultural” de les eleccions presidencials; també amb ABC News, quan va pagar milions de dòlars a Trump per resoldre una de les seves frívoles demandes i la CBS es va plantejar fer el mateix, i, fa poc, amb la gran anul·lació: em refereixo a l’atenció mèdica que els hospitals oferien als menors trans i a les polítiques de diversitat i inclusió de moltes universitats i corporacions. Ara algunes universitats estan reestructurant amb discreció els seus programes amb l’esperança d’ajustar-se a unes expectatives que encara no s’han exposat amb claredat.
L’historiador de Yale Timothy Snyder d’això en diu “obediència preventiva”. Al seu llibre On tyranny: twenty lessons from the twentieth century, del 2017, la lliçó número 1 és “No obeeixis preventivament”. Segons Snyder, els que s’anticipen a les exigències d’un govern repressiu i s’hi sotmeten abans que s’explicitin “ensenyen al poder el que pot arribar a fer".
Snyder té raó, esclar, però la seva advertència fa que l’obediència preventiva sembli irracional. No ho és. Segons la meva experiència, quan les persones o les institucions cedeixen davant del poder voluntàriament, actuen gairebé sempre mogudes no per la por sinó més aviat per una sèrie d’arguments aparentment raonables. Aquests arguments se solen incloure en una o més de les cinc categories següents.
En primer lloc, l’argument de la responsabilitat pel que els passa als altres. El 2004 vaig encarregar i editar un article d’un home que havia protestat per la gestió de Putin en la crisi d’una escola en què es van prendre ostatges i van morir més de tres-centes persones. Estava donant voltes al titular quan un dels que manaven es va materialitzar al costat de la meva taula. “Si ho publiqueu –em va advertir– tot el personal de l’editorial pot perdre la feina”. Pel que jo sé, el Kremlin mai havia amenaçat ni tan sols criticat l’editorial per temes d’opinió. (L’home en qüestió ara diu que no va intentar aturar-me mai.)
El segon argument és el de la finalitat superior, que és parent pròxim de la presa col·lectiva d’ostatges. El 2012, durant l’hivern en què més de 150.000 russos van protestar contra la manipulació de les eleccions i la intenció de Putin d’assumir la presidència per un tercer mandat, una popular actriu, Txulpan Khamàtova, va trencar amb la intel·lectualitat liberal i es va declarar partidària de Putin. Khamàtova havia contribuït a fundar una organització que ajudava els nens amb càncer. Va rebre crítiques, a les quals va respondre: “Si servís per construir un altre hospital, tornaria a fer el mateix”. Al capdavall, la seva dignitat era un preu molt baix a canvi de salvar la vida dels nens.
Tot seguit ve l’argument pragmàtic. Les persones racionals no mantenen els principis només per principi. Trien les seves batalles. Si més no, això és el que diu aquest argument. Potser aquesta ha sigut la lògica que ha portat el donant privat més important del país en matèria d’investigació biomèdica a aturar un programa de diversitat de 60 milions de dòlars; potser també és el que ha empès l’empresa Target a renunciar als seus objectius de diversitat, equitat i inclusió, i ABC News a arribar a un acord per resoldre la demanda de difamació de Trump. Per molt cínic que sembli aquest argument, també es basa en valors i obligacions respecte als altres: accionistes, socis comercials i clients.
Hi ha, a més, l’argument de “si no ho faig jo, ja ho farà algú altre”. Fa uns anys un parell de periodistes que havien fugit de Rússia perquè temien per la seva vida van rebre l’encàrrec de fer un vídeo que a mi i a molts altres ens semblava pura propaganda russa. Quan els vaig preguntar per què l'havien fet, em van contestar que algú altre l'hauria acabat fent i ells necessitaven els diners. Negar-se a acceptar l’encàrrec no hauria canviat res; per tant, per què no? Potser aquesta és la lògica dels prestigiosos despatxos d’advocats que han remogut cel i terra per contractar gent lleial a Trump i així fer mèrits com a aliats de la nova administració. Potser també és la lògica dels demòcrates del Senat que han votat a favor dels candidats a formar part del gabinet de Trump: com que els candidats sortirien confirmats encara que ells no els votessin, aquests senadors bé podien mirar de reforçar els seus suports en uns estats molt disputats.
I, finalment, tenim l’argument del zeitgeist, l’esperit del temps. “Ara estem en una nova època”, va dir Zuckerberg quan va anunciar que Meta posaria fi al seu programa de verificació de dades. Les empreses han de tenir més “energia masculina” i “una cultura que celebri més l’agressió", va afegir uns dies després al pòdcast de Joe Rogan. Aquesta mena d’argument és la definició mateixa de racionalitat. Les societats defineixen el seny com la conformitat amb les opinions i la cultura dominants. A les societats totalitàries s’acostuma a confinar en institucions psiquiàtriques els rebels culturals i intel·lectuals. A la Unió Soviètica als dissidents els diagnosticaven de bogeria, perquè, segons els criteris d’aquella societat, estaven bojos.
Ara que fa un parell de setmanes que ha començat el segon mandat de Trump, ens fa l’efecte que ja vivim en un país que ha canviat d’una manera irreversible. Però, tot i això, els meus pares, que pertanyien a la segona generació nascuda sota el totalitarisme soviètic –ni ells ni els seus pares havien conegut mai una societat diferent–, van experimentar una sensació de reconeixement quan van veure aquella escena de Cabaret, el reconeixement del moment en què es consolida definitivament una època nova i fosca. Com que la meva mare va morir fa més de trenta anys, no li puc preguntar d’on va sortir aquell reconeixement. Només sé que, pel que es veu, era possible conservar el significat dels fets i dels valors, no tan sols per no obeir preventivament, sinó sobretot per no obeir mai. Si es podia fer a la Unió Soviètica fa mig segle, no hi ha dubte que també es pot fer ara als Estats Units.
Copyright The New York Times
