Les esgarrapades d’Otegi i Garzón
Diumenge al vespre els quatre gats de Ricard Ustrell van ser en realitat gat i gos. Va confrontar a la televisió dues figures oposades: Arnaldo Otegi i Baltasar Garzón. El primer va ser enviat a la presó pel segon. I el segon va ser inhabilitat pel Tribunal Suprem, que ara jutja els presos polítics. Tots dos personatges senten que han patit les conseqüències d’una justícia polititzada, des de posicions molt diferents. I era interessant veure quina anàlisi feien del judici. L’elecció dels convidats era excel·lent i d’aquesta sèrie de Quatre gats aquesta edició ha sigut, de moment, la més contundent i reveladora, ja que vam poder ser testimonis de declaracions que s’escapen de l’argumentari polític tòpic per fer valoracions més compromeses sobre el sistema judicial. Tots dos van fer aportacions que feien reflexionar l’espectador.
Otegi va dir en un determinat moment: “ Viendo la exquisitez y maneras de los fiscales, la Abogacía del Estado y los jueces, se demuestra una cosa en el juicio contra el derecho de autodeterminación: el que está intentando demostrar su inocencia es el Tribunal Supremo ”.
Garzón, per la seva banda, va posar en dubte l’actuació de les acusacions, considerant que per a ell no hi havia hagut violència i que, per tant, no es podia demostrar ni sedició ni rebel·lió. Amb tot, intentant ser respectuós amb el sistema judicial, apel·lava a esperar a la sentència però amb un condicionant final: que el veredicte seria revisat. D’altra banda, va ser molt contundent amb la presència de Vox com a acusació popular: ho va considerar una instrumentalització de la justícia amb interessos partidistes que ell no hauria acceptat.
Tots dos punts de vista eren molt llaminers a l’hora de valorar com s’està desenvolupant el judici al Procés. Van permetre abordar amb profunditat, intel·ligència i òptiques molt diferents el poder judicial. El contrast entre l’idíl·lic paisatge d’Euskadi amb Otegi i les masmorres del castell de Montjuïc amb Garzón era molt eficaç des del punt de vista televisiu però potser tenia un pes simbòlic una mica desigual entre els protagonistes.
El moment més intens del programa va ser quan Ustrell li va preguntar a Otegi què li diria a Garzón si el pogués tenir al davant. Tot i que els dos protagonistes no estaven cara a cara, la realització va saber transmetre la tensió lògica del moment. Van partir la pantalla per la meitat i mentre Otegi responia a un costat, Garzón l’escoltava atentament a l’altre, de manera que es veien els dos rostres confrontats. La subtil música de tensió de fons va acabar de donar a la seqüència la intensitat que tenia.
Ustrell va confeccionar un programa potent, de convidats molt pertinents, que no va decaure, tot i que a les entrevistes no els va pressionar gaire. Amb tot, va ser un Quatre gats que l’endemà, de bon matí, feia que et miressis el judici amb una mirada encara més escrutadora.
