L’esforç per no rovellar-se

En ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, al costat de Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat ha explicat que continua escrivint i que ho fa per no rovellar-se. 

Ens fa por rovellar-nos, tot i que no hi ha dècada de la nostra vida que no conegui el seu propi inventari de jubilacions, que diria l’Espinàs. Avui en dia, estem més avisats que mai que, com va dir el doctor Nolasc Acarín, “les persones grans que no surten de casa comencen mirant la tele i acaben mirant la paret”, però aquesta és una cautela molt bàsica. Evitar el rovell demana un esforç intel·lectual i un punt d’autoexigència vital que va més enllà de sortir una estona a estirar les cames per quedar amb els mateixos de sempre a fer petar a xerrada.

Amb tot, per evitar rovell físic estem d’enhorabona. L'ARA va publicar la setmana passada un estudi científic que certifica que pujar de pressa les escales de casa o córrer per agafar l’autobús, o carregar la bossa d’anar a comprar amb un pes moderat, compta igual que fer exercici i redueix el risc de malaltia. Puc sentir-los dient que, si és així, no han de patir per res perquè ho fan cada dia, però recordin que cal assolir uns pics de certa intensitat perquè faci profit.

On el rovell és especialment cruel és al cervell, sobretot quan té moltes coses al cap i no troba la carpeta que lliga els noms amb les cares, que és una de les males passades socials més desconcertants i que ha donat lloc a tècniques magistrals per recuperar un nom sense que es noti l’angúnia, amb la conversa en marxa. A la Roma imperial ho van solucionar aviat: van inventar l’ajuda d’un assistent que anava amb l’amo i li recordava el nom de les persones a qui anava a saludar. A qui feia aquesta tasca se n’hi deia “Nomenclàtor”.