Esdevenir tribu digital
Fa anys que de tant en tant faig xerrades per a famílies d’escoles de tot tipus, i em semblen uns dels espais més bonics on compartir les recerques sobre l’experiència digital en la infància i l’adolescència. Que aquest coneixement surti dels informes per convertir-se en sociologia de carrer és el que li dona sentit. Ara, després d’aquest any i escaig d’experiments digitals, les xerrades virtuals han pres sentits insospitats, miscel·lànies espontànies però poderoses que barregen generacions, centres o totes dues coses. Al principi em semblaven casualitats, però quan es repeteix cada vegada més i en llocs dispars, podem començar a parlar de tendència. I això m’alimenta l’utopisme.
Les persones adultes arriben sempre interessades per això d’educar digitalment en un món de pantalles. Ho fan des del neguit, la preocupació o la curiositat. Sovint començo desbancant la metàfora dels nadius digitals, un concepte que ens funciona molt bé per descriure que hi ha un salt entre qui explora i maneja les eines digitals amb soltesa i qui té la distància i la prudència de pensar-ho molt bé abans de prémer res. Però fins aquí arriba la seva utilitat. Més enllà d’això, ens fa confondre l’agilitat instrumental amb la comprensió real. No és el mateix encendre el llum perquè saps trobar l’interruptor que comprendre com funciona un circuit elèctric. I la conseqüència directa d’aquesta fal·làcia és un abisme entre orfes digitals i adults bloquejats. I sí, potser l’adolescent que tens a casa penja uns vídeos sofisticats combinant aplicacions creatives, però tal vegada no té ni idea d’omplir un formulari PDF per apuntar-se a un curs.
Quan comencem les xerrades, els dubtes habituals giren al voltant del temps: el temps d’ús (o abús) i l’edat per tenir el primer mòbil. També acostumen a entrar tots els anglicismes de l’òrbita de la ciberseguretat: del sexting al ciberassetjament. Algunes cares es desanimen quan expliquem per què la solució pot començar –però no acabar– amb els programes de control parental. Altres es desanimen en sentir que no hi ha cap decàleg amb l’abecé infal·lible de la criança digital. Que això va de l’acompanyament artesanal, a mida de cada llar i cada persona. En el fons, té més a veure del que ens pensem amb els hàbits de menjar, dormir o els bàsics per creuar el carrer de forma segura. Va de preparar per caminar la vida, no d’omplir-los de certeses pretèrites.
I aquí és on la potència de la diversitat reunida esclata, si ens creiem el treball en equip. Uns aporten la destresa, altres el criteri. La resposta del quant va orquestrada pel propòsit, que articula el com i el per a què. És màgic quan en una mateixa finestra hi ha dues generacions (o fins i tot tres, si s’animen avis i àvies), i més màgic encara quan s’observen i s’escolten. A partir d’aquí els dispositius passen de font de conflicte a motiu de conversa. És des de l’experiència digital quotidiana, si pot ser en espais comuns, que es nodreix la confiança. En realitat no importa tant quan arriba el primer mòbil, sinó com acompanyem abans i després. I aquí és on trobo adults desbordats, desorientats o que opten per prohibir tot allò que tingui a veure amb internet. I és comprensible.
La criança digital resolta llar a llar se’ns pot fer feixuga, difícil i costeruda, però podríem esdevenir tribu. Si totes les famílies que s’han reunit estan amoïnades pel mateix i comparteixen els mateixos drames quotidians, ¿no podríem articular solucions compartides? Què passaria si diverses famílies alhora declaren els dormitoris territori lliure de pantalles? ¿I si una altra setmana conviden les criatures a parlar dels seus influencers preferits o a ensenyar-los a jugar al videojoc que els grans no volen ni veure? I així, de trobada en trobada, anar provant, descartant, compartint. En realitat, el secret de la tribu digital que m’imagino no és tenir totes les respostes, sinó viure en disposició per construir-les.
Liliana Arroyo és doctora en sociologia, experta en transformació digital i impacte social a Esade
