Veig de lluny, però em toquen de prop, els mugrons per la independència de la Maria Lapiedra. No deixo d'admirar-ne la simetria; dels mugrons en si i de la traça de la mestressa per a ser alhora chica Torrente i noia Laporta. O López Tena.
amb lópez tena ens coneixem de Madrid, on jo feia de periodista i ell de vocal del Consell General del Poder Judicial. És un dels polítics catalans més eixerits que he vist córrer mai per les Espanyes. Exemple: Artur Mas feia molt mal fet d'anar per Madrid queixant-se que " Zapatero me ha engañado, Zapatero me ha traicionado ", perquè li havia promès que seria president ell i no Montilla. A Madrid no confessis mai que t'han pres el pèl. No et plany ningú i encara es pensen que ja t'està bé. En canvi en Tena, quin artista. A cada partit tenia un amic (i un enemic). Als jutges els parlava en llatí, als militars, en plata, als diputats de memòria, als periodistes en vers...
a mi em va provar d'intoxicar (mentir per una bona raó, sempre segons el mentider) un parell de vegades. I un altre parell de vegades em va explicar anècdotes molt bones de la seva joventut salvatge a València i del seu independentisme emergent, que aleshores predicava per les associacions territorials de CiU.
sopàvem una nit i ell se'n feia creus, del delit d'independència de les masses (o d'algunes). De l'entusiasme que segons deia es trobava arreu. Semblava el miracle del pa i dels peixos i de la fam endarrerida. Li brillaven els ulls mesurant-ne el potencial. L'espai polític que se'n podia arribar a treure.
jo l'admirava perquè era tan llest i alhora em feia patir. A les postres vaig preguntar-li: "Però escolta, Alfons, i si no us acaba de sortir bé, això?" I ell: "Què vols dir, que no acabi de sortir bé?" I jo: "Doncs que tu i no sé quants més aconseguiu escampar aquesta mena d'independentisme vostre prou per ser un problema, però no tant per ser la solució. Si us quedeu una parròquia cada vegada més esverada, però insuficient. Si trenqueu la nina a trossos i acabeu descatalanitzant la majoria i la realitat..."
ell s'ho va rumiar, això que jo deia. No es va immutar ni emprenyar. Com dic, és un gran polític a l'espanyola. Tan capaç de mirar-se les seves pròpies idees des de fora, de no deixar mai que allò que pensa li escalfi el cap, jo només he vist l'Alfredo Pérez Rubalcaba. Finalment l'Alfons López Tena em va dir: "És possible que tinguis raó... Però això et preocupa a tu, que ets catalana. Jo sóc valencià!" Vàrem riure tots dos, com si allò hagués estat una boutade .
he arribat a sentir si no l'haurà pagat en Rubalcaba, la Maria Lapiedra. Però tampoc no hem pas de sobreestimar aquest intel·ligentíssim socialista. Amb determinats plantejaments, les Lapiedra surten soles. O és que en Tena es pensa que ell és l'únic, a ensumar el potencial de l'independentisme de càmping gas? Jugar a no ser espanyol (només la punteta...) cansa poc i és agraït. Com no s'hi han d'arrapar unes quantes sangoneres. I uns quants escurçons als mugrons.