Surto del metro i demano el diari ARA en un quiosc del barri de Can Serra de l'Hospitalet de Llobregat. El senyor del quiosc aixeca un munt de caixes de cartró arraconades, i de sota en treu l'ARA que jo li demanava. Li pregunto la raó per la qual el té tan amagat i em respon que no el ven, que aquest és un barri de castellanoparlants, la majoria dels quals anticatalanistes. Em dirigeixo a l'Institut Rubio i Ors, he d'impartir-hi un taller de lectura en veu alta i m'adono que una desagradable i incòmoda distància s'imposa entre aquell grup d'alumnes totalment desconeguts i jo. Obro la reixa. Dins aquelles quatre parets aprofitades entre gimnàs i teatre hi ha el micro aconseguit de sota les pedres per la impagable implicació dels professors. Els alumnes són d'orígens i nacionalitats molt diferents. El català és l'excusa per parlar, en aquest cas, de poesia. I el miracle es produeix.
La distància és la longitud del camí més curt entre dues entitats. Entre estels i galàxies la distància es mesura en anys llum, com sovint entre persones. Com més distància, més incomprensible és l'altre, més barreres s'instal·len i, en conseqüència, més distància s'imposa. Els alumnes de l'Institut Rubio i Ors viuen a Catalunya i l'únic moment del seu dia a dia en què senten català és a l'aula. Malgrat tot, és la clau que els ajuda a fer caure una barrera més. El greuge que alguns consideren que es fa a l'aprenentatge del castellà amb el model d'immersió lingüística de Catalunya, faria riure a qualsevol que m'hagués acompanyat a conèixer la realitat a les aules. Els mestres ho saben.
Esperava conèixer la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per acabar aquest article: no es qüestiona el model, però s'exigeix l'atenció lingüística individualitzada en castellà a les famílies que ho demanin. Ganivet de doble tall. Perquè les distàncies s'escurcin, no valen excuses.