Escriptors (i artistes) de classe treballadora
Fa uns dies un reportatge al diari The Guardian alertava d’un fet interessant i, alhora, inquietant: la reducció dràstica del nombre de creadors (escriptors, actors i músics, concretament) provinents de la classe treballadora. "A working class hero is something to be", ja ho cantava John Lennon (els Beatles eren, efectivament, fills de la classe obrera), i ho va cantar també David Bowie, que no era working class però hi empatitzava i s’hi mimetitzava, com a bon Camaleó.
El fet és que un informe de l’Office for National Statistics (l’equivalent del CEO a Catalunya, o del CIS a Espanya) mostra que la proporció d’escriptors, actors i músics de classe treballadora s’ha reduït a la meitat dels anys 70 cap aquí. Les dades indiquen que un 16,4% dels creadors nascuts entre el 1953 i el 1962 són –com diu Maria-Mercè Marçal– de classe baixa, mentre que el percentatge es redueix al 7,9% entre els nascuts als anys noranta. L’autor del reportatge, el periodista James Tapper, es pregunta com és que “anys d’esforços per fer la cultura més oberta i diversa no han tingut més impacte”. I Dave O’Brien (professor d’indústries culturals a la Universitat de Sheffield, i un dels autors de l’informe de l’ONS) alerta que aquestes dades són indiciàries del fet que “existeix un gran problema social, no només un assumpte del qual s’hagin d’encarregar la BBC, l’Arts Council i aquesta mena d’organitzacions”.
Ho he mirat i diria que no tenim dades sobre aquesta qüestió, ni als Països Catalans ni al Regne d’Espanya, però podria ser ben interessant tenir-les. La meva intuïció és que hi ha hagut, també aquí, un esforç per allunyar la classe treballadora de la cultura, i confinar aquesta part de la ciutadania dins un horitzó d’expectatives vitals i intel·lectuals cada vegada més baix. Això, per descomptat, té una relació directa amb les polítiques educatives, i amb la intenció d’aturar l’ascensor social que, als anys vuitanta i noranta, va permetre a molts fills de la classe treballadora accedir a la universitat i obrir-se camí com a creadors o dins les professions que pertanyen al món de la cultura (una altra qüestió, sempre pendent, és la de la professionalització dels creadors). El marc jurídic vacil·lant que configuren els canvis continus de lleis sobre educació per descomptat no hi ajuda: però existeix, a més, una intenció –sobretot per part de les dretes– de retorn a una idea elitista i patrimonialista de la cultura. Un model econòmic cada vegada més basat en el turisme té conseqüències com unes desigualtats socials cada vegada més pronunciades, o l’abandonament prematur dels estudis. Això aboca una gran quantitat de joves d’extracció humil a ja ni tan sols plantejar-se res gaire diferent de la dinàmica de treballar mig any i passar l’altre mig a l’atur. Una dinàmica en què la música, la literatura, el cinema, el teatre o les arts plàstiques, lluny de ser vistes com una possibilitat il·lusionant, són considerades (mig amb desdeny, mig amb tristesa) com una cosa que no fa per a ells. Una cosa per a rics.
