L’escriptor davant del temps

L’experiència de llegir A la recerca del temps perdut és, en efecte, com s’ha dit tantes vegades, irrepetible, però per diverses raons diferents. És irrepetible perquè és excepcional des del punt de vista estètic. És irrepetible perquè és molt poc probable que, una vegada llegit, torni a llegir-se una obra de tals proporcions. És irrepetible perquè no estic segur que sigui convenient rellegir, sencera i com si fos la primera vegada, la gran obra de Marcel Proust. He de justificar aquesta última afirmació: crec que és millor no vulnerar l’aventura iniciàtica de la primera lectura sinó aventurar-se en “retorns” aquí i allà, amb certa militància proustiana ja, no amb els ulls de qui s’endinsa en terra desconeguda.

Parlar de Proust és parlar dels lectors de Proust. Qui són actualment? Qui van ser? Qui seran? Tinc la impressió que Marcel Proust, tot i el que diuen molts, serà perdurable perquè fins a cert punt no va escriure per als lectors. Per descomptat, no els va oblidar. Sabia a qui es dirigia, però no estava disposat a ser domesticat per un gust o un altre, o per una o una altra perspectiva. Això li va permetre desfer-se de lligams. Tampoc estava atent als criteris i dictàmens de la crítica literària. No sé si com a home es va sentir lliure. Com a escriptor, sí.

Però si hagués de definir amb poques paraules A la recerca del temps perdut, diria que és una escriptura lliure davant del temps. És clar que en pràcticament tota la literatura es tracta de fer front al temps. Tanmateix, pocs escriptors aconsegueixen la llibertat de Proust en aquest enfrontament. Ell vol trobar el temps, vol comprimir-lo, vol comprendre’l, vol transformar-lo en amor, en art, en seducció, en joc, en buit, en absolut. La recompensa d’aquesta alquímia no és altra que la llibertat mateixa.