El judici contra els dirigents polítics i civils de l'1-O es va presentar, des de l'estat espanyol, com la pedra de toc de la democràcia espanyola. No tan sols havia de constituir un exemple insuperable de les garanties processals, sinó també la demostració davant de tothom (el món ens mira, es deien a ells mateixos els poders del sistema polític i institucional) que Espanya era un estat de dret consolidat i fiable. Com que la mirada nacionalista sempre hi preval, l'estat espanyol es va autoconvèncer, i va voler convèncer a tothom, que el judici del Procés deixaria Espanya no tan sols entre les democràcies plenes i avançades, sinó que, a més, la faria capdavantera en aquesta lliga.
El resultat ja el sabem. En aquell judici, l'únic dubte era si els reus serien condemnats només per sedició, com va ser el cas, o per sedició i rebel·lió, cosa que no va succeir i encara lamenten els fiscals Javier Zaragoza, Fidel Cadena i Concepción Espejel. Les defenses varen haver de sofrir arbitrarietats (com la de no permetre'ls mostrar els vídeos de la brutalitat policial de l'1 d'Octubre fins al final del judici), l'acusació particular la va exercir un partit d'extrema dreta, als acusats no se'ls va permetre declarar en la seva llengua (tot i ser cooficial), es van succeir desenes de clamorosos falsos testimonis per la part espanyolista que el tribunal va acceptar a ulls clucs (mentre es mostrava molt més primmirat i sever amb la part independentista), els observadors internacionals van patir tota mena de traves i obstruccions per poder dur a terme la seva tasca, i els fiscals van exhibir grollerament un posicionament ideològic que evidenciava que es tractava, en efecte, d'un judici polític. El resultat no tan sols va ser una enorme i funesta vergonya, sinó també l'evidència, per a qui ho volgués veure, que el gran judici de la democràcia espanyola havia estat un judici de part, en què la justícia va ser utilitzada per escarmentar una determinada opció ideològica. Per altra banda, els fiscals i magistrats no tan sols no van fer res per mirar de mitigar el previsible impacte social que havia de tenir la sentència, sinó que, just al contrari, van fer l'efecte de cercar-lo a posta. Els aldarulls posteriors a la sentència van servir de pretext per seguir perseguint judicialment l'independentisme, en un episodi especialment flagrant de judicialització de la política.
Al capdavant de tot allò hi va haver el jutge Manuel Marchena, un jutge que, en ser proposat per presidir el Tribunal Suprem, va fer exclamar a un senador del PP (Ignacio Cosidó) que aquesta era una gran notícia, perquè amb Marchena el PP tindria “controlada per darrere” la sala segona del penal, on se solen jutjar els delictes de corrupció. Que un jutge així sigui escridassat quan va a fer conferències (convidat, per exemple, per l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Catalunya, una institució que ja ha deixat clar que li va la marxa) no tan sols no és cap fet inconvenient, antidemocràtic ni delictiu, sinó gairebé una exigència estètica.
