'Escrache': primera part

En diré escrache , per la mateixa raó que dic tango i no tang o alguna ridiculesa per l'estil. Es tracta d'una cosa tan genuïnament sud-americana com el mate (al qual tampoc anomeno mat ) i, com a europeu del primer món, em resulta igual d'aliena que aquesta infusió. A Xile, dels escraches argentins en diuen funas . És el mateix. Més al nord, als Estats Units, es fan anar sobretot per fustigar metges que practiquen avortaments o, fins i tot, professors que ensenyen l'evolucionisme de Darwin en comptes d'una interpretació literal de la Bíblia. Fa una dècada vaig proposar-li al responsable d'opinió d'un diari on llavors col·laborava l'ús del terme cacerolazo , que és com es coneix habitualment en espanyol d'Amèrica, en comptes de la transposició catalana cassolada . Resulta que en aquest país nostre les cassoles de tota la vida són de fang i en cas que algun despistat les vulgués fer sonar a còpia de garrotades s'esquerdarien (al Segrià diem es badarien ; en aquesta accepció concreta, el verb és reflexiu). Aquí una cassolada és un plat ultracalòric, no una forma de protesta. Ja veuen que això de la filologia sempre acaba fent paret amb la política, i a l'inrevés. Els explico això per recordar que, de la mateixa manera que no solem traduir dulce de leche justament per subratllar-ne la seva procedència exòtica, convé que l' escrache continuï sent l' escrache . D'aquest aclariment inicial en poden fer la lectura que creguin oportuna, però els puc ben assegurar que té més implicacions del que sembla.

Els cacerolazos se'ls va inventar la burgesia xilena cap al 1972, i es van fer especialment freqüents i intensos entre juny i juliol del 1973. Aquest mètode de protesta contra les nacionalitzacions d'Allende va legitimar el cop d'estat del general Pinochet l'11 de setembre d'aquell mateix any. Mentre que els tètrics Videla i Viola, a l'Argentina, van apel·lar a la lluita contra la subversió, Pinochet es va considerar autoritzat pel clam del poble expressat informalment amb els esmentats cacerolazos . Quan es creu que la democràcia només és un mecanisme formal aliè a la voluntat del bon poble, les expressions informals valen exactament el mateix que unes eleccions transparents i reglades. Es tracta de dues lògiques diferents que són, per definició, incompatibles. Des de la perspectiva de la modernitat il·lustrada, el poble no és un subjecte polític sinó una entitat voluble que sempre demana el mateix: fa un parell de mil·lennis, panem et circenses ; fa un parell de generacions, mortadel·la i futbol, i ara, muffins i xarxes socials. Les variacions, en qualsevol cas, són insignificants. La Revolució Francesa resultà inequívocament moderna i transgressora justament perquè ja no s'adreçava al peuple menu de Lluís XVI, sinó als citoyens de la République , que tenen drets i deures. Des d'una perspectiva individual, es tractava exactament de les mateixes persones; en canvi, el subjecte col·lectiu que representaven no tenia res a veure. La majoria de disfuncions polítiques de l'actualitat són el resultat d'aquesta pèrdua de perspectiva històrica: ens pensem que avancem i estem retrocedint a mentalitats superades fa més de 200 anys. L'actitud adulatòria i irresponsablement acrítica de molts intel·lectuals fa la resta.

Estem assistint a la primera part de l' escrache , però encara no hem vist la segona. Un cop ha quedat legitimat gràcies a l'actitud que els acabo de comentar, ja no hi ha marxa enrere. No acostumo a fer prediccions -ni m'agrada fer-ne-, però no tinc ni un sol dubte que aquest serà des d'ara el mètode més ràpid i efectiu d'amplificació artificial de les minories. De fet, això no és cap predicció: la primera víctima de l' escrache en aquest país va ser el mateix president de la Generalitat, que va ser increpat violentament davant del seu domicili particular i també dins del cotxe oficial, de manera que va haver d'arribar al Parlament en helicòpter. Això va passar el 15 de juny del 2011. Altres polítics, fins i tot els que donaven suport al peuple menu , van tastar també la seva dosi de democràcia popular: les masses són així des que se'n té notícia. Ens trobem enmig d'un procés d'emancipació nacional que s'ha fet visible pacíficament, sortint al carrer. Aquest procés té, com tots els processos, minories que s'hi oposen, però que no resulten numèricament comparables a la majoria. Un cop legitimat l' escrache , però, tot quedarà equilibrat. L'adreça del president de la Generalitat ja la coneixen; la manera de semblar més dels que són, també. Més que cíclica, la història és monòtona.