Em trobo la Carme Ruscalleda a “la Melero”, i m’hi aturo, sense poder-ho evitar, per sentir-la enraonar una estona. Li pregunto coses d’alimentació, com sempre. Suposo que és el seu destí, com és destí dels homes del temps parlar, sempre, de clima, quan es troben admiradors. Tots els que ens trobem la Ruscalleda (és “la Ruscalleda”) volem que diagnostiqui, proposi o descobreixi. Ella explicant una recepta és una lliçó de sociolingüística, d’història i d’art.
Enraonem sobre la dificultat de trobar, a les grans ciutats catalanes, restaurants on hi hagi fricandó, escudella, faves i pèsols o –i això és un drama– una bona amanida. Una amanida que no sigui de bossa, amb api, rave, ceba... Ella somriu i fa: “Una persona que menja fresc és fresca, una persona que menja gris, és grisa”. Em quedo aclaparada per la frase, tan certa. La meva generació quina cuina transmetrà? Quina serà la magdalena de Proust dels nostres descendents si no tenim temps d’anar a comprar a plaça, de demanar que ens netegin el peix, d’aprendre a triar-lo i donar-li la importància que mereix cuinar-lo?
“Els pares dels nens d’avui potser no es poden recuperar”, diu la Carme, “però els nens, sí”. La recepta de la Carme per a una qüestió tan important com l’alimentació i la cultura gastronòmica és molt senzilla: que s’ensenyi a l’escola. Catalunya serà regió gastronòmica l’any que ve. És una oportunitat i un repte. Estem obligats a divulgar aquesta cultura, com la del vi, abans que sigui tard, i ho comença a ser. No és normal que a Barcelona sigui més fàcil menjar un poke i sushi que no pas fricandó i vedella amb bolets. I estem parlant de cultura.
