Escolteu la Iúlia ucraïnesa i la Iúlia russa: cal derrotar Putin

Ara que es compleixen dos anys de la gran invasió russa d’Ucraïna, feu-vos una pregunta molt senzilla: ¿Europa està en guerra? Quan ho vaig preguntar als participants que, diumenge passat, omplien una sala de la Conferència de Seguretat de Múnic, la majoria van aixecar la mà per dir que sí: Europa està en guerra. Però després els vaig fer una segona pregunta: ¿creieu que la majoria de gent del vostre país se n’ha adonat? Es van alçar molt poques mans.

Era un Múnic ple de dolorosos contrastos. A la conferència hi havia soldats ucraïnesos ferits de gravetat que ens explicaven històries sobre l’infern de la primera línia del front. Iúlia Paievska, una veterana metge militar, ens va dir que havia vist “torrents de sang, rius de patiment”, i va afegir: “Se m’han mort criatures als braços”. “Som els gossos de la guerra”, va afirmar, recordant com els russos la van capturar a Mariúpol, la van tenir empresonada tres mesos i la van torturar. “Doneu-nos les armes”, va concloure, “per matar aquesta guerra”.

També vam veure a la sala la valentia d’una Iúlia russa. Iúlia Navalnàia va pujar a l’escenari abans fins i tot que s’acabés de confirmar la notícia de la mort del seu marit, Aleksei Navalni. Va demanar que Vladímir Putin comparegués davant de la justícia i ens va recordar que encara hi ha una altra Rússia que lluita contra el tirà. Després va gravar un vídeo desafiant i molt commovedor que podeu veure a YouTube.

Però així que sorties de la sala de conferències de l’hotel Bayerischer Hof, et trobaves una gentada que passava el cap de setmana recreant-se en un sol impropi de l’estació en acollidores cafeteries i bars, comprant en botigues de luxe o reservant una escapada hivernal a una atractiva destinació turística. Una vida pròspera, fins i tot regalada, en temps de pau. ¿Europa en guerra? Esteu de broma.

En aquesta conferència els líders occidentals han reconegut la realitat d’una llarga guerra amb més contundència que l’any passat, però la majoria encara són incapaços de transmetre a la seva societat que hi ha una amenaça existencial. Tampoc estan prenent les mesures urgents necessàries per salvar Ucraïna de més derrotes al camp de batalla com la retirada, fa pocs dies, d’Avdíivka.

Hi ha, però, destacades excepcions. Kaja Kallas, la primera ministra estoniana que el Kremlin ha posat en cerca i captura, fa temps que n’és una. Mette Frederiksen, la primera ministra danesa, és insistent, directa, i compleix el que diu. “Hem decidit cedir-los tota la nostra artilleria”, va dir a l’acte en què va parlar la Iúlia ucraïnesa. Dinamarca també els ha enviat caces F-16.

Després hi ha Petr Pavel, l’antic general de l’OTAN que ara és president txec. Ens va explicar que, en col·laboració amb els danesos i d’altres, els txecs han localitzat als mercats de tot el món 500.000 projectils de 155 mm i 300.000 més de 122 mm de calibre, que es podrien comprar ara mateix i enviar-los durant les pròximes setmanes a l’exèrcit d’Ucraïna, que està en una situació molt difícil. Com explica Pavel, això permetria als ucraïnesos mantenir les posicions fins que els vagi arribant, al llarg de l’any, un volum superior de subministraments procedents de la indústria de defensa occidental.

La Cambra de Representants dels Estats Units disposaria així de més temps per aixecar el vergonyós bloqueig trumpista i votar a favor d’ampliar el finançament militar d’Ucraïna. (El moment més grotesc de la conferència va ser quan el senador republicà Pete Ricketts va comparar la invasió d’Ucraïna per part de Putin amb la “invasió” d’immigrants il·legals procedents de Mèxic.)

De tota manera, països com la República Txeca i Dinamarca no poden fer per si sols tot el que necessita Ucraïna per contenir les forces russes. Com que, per desgràcia, els Estats Units ara tenen dubtes, cal que les locomotores europees –Alemanya i França, sobretot– els substitueixin i comprin de seguida les municions que han trobat els txecs; han d’actuar ràpid, sense burocràcia i a gran escala, i han d’explicar a la seva ciutadania per què ho han de fer.

El president Emmanuel Macron ni tan sols ha vingut a Múnic. La seva florida retòrica sobre “el rearmament de la sobirania europea” i una “economia de guerra” no es correspon amb el volum i la celeritat del suport real de França a Ucraïna.

El canceller alemany, Olaf Scholz, és tota una altra cosa. Com que fa un any vaig criticar durament la seva actitud poc decidida pel que fa al subministrament d’armes a Ucraïna, vull reconèixer que aquests últims mesos s’ha produït un gran canvi. Alemanya és ara el segon país que més ajuda Ucraïna després dels EUA. Aquest suport incondicional ha sigut una mena de Wende (gir) dins del Zeitenwende (punt d’inflexió històric) que Scholz va prometre d’entrada, només tres dies després de la invasió del 2022. No oblidaré mai que, l’estiu passat, els meus amics de Kíiv em van explicar que ara estan molt més tranquils de nit, quan senten el profund bum-bum característic del Gepard, el canó antiaeri alemany. Armes alemanyes que salven vides.

Ara fa falta un segon Wende dintre del Zeitenwende. El govern de Scholz ha de reconèixer que, si donem suport a un bàndol en una guerra contra un dictador assassí, el que volem de debò és que aquest bàndol guanyi, no només que “no perdi”, la fórmula a què Scholz i Macron han recorregut més d’una vegada. Aquest no és el llenguatge de la força, l’únic que Putin entén. Com va assenyalar el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, quan va prendre la paraula a Múnic després de Scholz: “No és només una qüestió d’armes; la pregunta és: ¿esteu preparats psicològicament?”. Aquí no funciona la lògica de la negociació, el pacte i el “win-win” típica del temps de pau.

Minuts abans que Zelenski pugés a l’escenari, el canceller alemany va eludir contestar per què no envia a Ucraïna el míssil alemany Taurus. I això que els experts militars més destacats ens diuen que el desplegament de míssils de llarg abast com el Taurus –i els seus equivalents nord-americans, britànics i francesos– és indispensable perquè Ucraïna pugui tornar a exercir aviat una pressió militar sobre Rússia, amenaçant les línies de subministrament a través de Crimea.

Per tant, els dirigents dels països europeus grans haurien d’aprendre dels petits, com Dinamarca, la República Txeca i Estònia. Davant de la situació crítica del front ucraïnès, han de ser més audaços, més ràpids, més decidits. I han de trobar un llenguatge més directe, més apassionat i més motivador, la mena de llenguatge que sens dubte hauria utilitzat l’heroi personal de Scholz, l’antic canceller Willy Brandt. Hem d’obligar a obrir els ulls a unes societats que encara es recreen en el còmode estil de vida típic del temps de pau; unes societats en què, pel que sembla, molts creuen que aquesta guerra es pot acabar aviat amb un pacte i una pau negociada. Com ha dit el president Pavel, l’únic sacrifici que tots hi podem aportar és “la pèrdua de part de la nostra comoditat”. Comoditat física, però també psicològica.

Europa està en guerra. No està del tot en guerra com fa 80 anys, quan la majoria de països europeus participaven directament en els combats, però sens dubte tampoc està en pau com fa 20 anys, abans que Putin s’embranqués en el camí de l’enfrontament amb Occident. Si no reconeixem que és urgent ajudar Ucraïna a consolidar les seves posicions defensives, a reagrupar-se i al final guanyar la guerra que està lliurant en nom de tots nosaltres, al cap d’uns anys haurem de plantar cara a un atac encara més directe d’una Rússia envalentida i venjativa. Així doncs, escolteu les dues Iúlies, la ucraïnesa i la russa. Cal derrotar Putin. És l’única manera de “matar aquesta guerra”.