En un col·loqui organitzat al Congrés per commemorar els 45 anys de la Constitució, Miquel Roca va recordar que el consens del 78 va ser “molt difícil” i que aquella experiència “podria ajudar els polítics a pensar que també són capaços de resoldre el que està passant ara”.
Sí, fa 45 anys l’exèrcit i la judicatura estaven integrats per militars i magistrats que havien fet carrera amb Franco, ETA matava i no feia ni 40 anys que s’havia acabat la Guerra Civil. Va tenir mèrit. Però tothom sabia que no hi havia alternativa. Que el franquisme sense Franco era inviable, que per entrar a la UE calia ser una democràcia i que l’única possibilitat de salvar la monarquia era fent-la constitucional. La democràcia era un desig dels de baix i una ordre dels de dalt, amb Joan Carles i Suárez (exministre del Movimiento) als comandaments, sobretot al pedal del fre. I encara més: la carrera personal i política de massa gent depenia del fet que allò sortís bé. O sigui que tenien tots els incentius per redactar una Constitució.
Avui, en canvi, la carrera política dels uns depèn de la desaparició dels altres. Avui en dia, a totes les democràcies del món, la política es fa sense fer presoners. Ja no hi ha adversaris polítics, sinó enemics. Pactar és un senyal de debilitat. L’opinió pública no rep la versió oficial per l’única tele pública existent, sinó que està sotmesa a un festival de fets alternatius que arriben per mil canals. I a tot arreu, també a Espanya, la supervivència dels lideratges polítics depèn del control de les institucions, per davant o per darrere. Catalunya va ser la primera a comprovar-ho, quan el PP va aconseguir que el TC esmenés un Estatut aprovat per les Corts i per referèndum. Polítics nacionalistes com Roca mateix han estat privats del poder pel sol fet de ser catalans. Per tot plegat, avui estem penjats del fil de les necessitats de Pedro Sánchez. Les virtuts com el consens, si de cas, un altre dia.
