Els presidents de la Generalitat es presenten de tant en tant a Madrid a recitar l’"Escolta, Espanya", en una versió adaptada a cada moment històric. Hi hem sentit Pujol i el seu "som una nació lleial a la Constitució però deixin d’acusar-nos de deslleials", Maragall amb "aprovin l'Estatut, que si no tant vostès com nosaltres hi sortirem perdent", Montilla i el cèlebre advertiment d’una "desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya", i ahir, la profecia complerta dels tres primers en boca d’Aragonès, que va parlar d’amnistia i referèndum. Quaranta anys de la nostra història resumits en aquests discursos.
I Espanya escolta sempre (escolta tant que fins i tot espia) i no és veritat que no ens entengui. Precisament perquè sempre ho ha entès tot, contesta els discursos amb una versió del no més o menys rotund segons les necessitats electorals i de les majories parlamentàries (i alguna actitud sincera com la de Zapatero). Aquest estira-i-arronsa cansa profundament.
Però encara hi ha un efecte pitjor que el cansament o la irritació que provoca el dia de la marmota, que és que, mentrestant, Catalunya s’està quedant enrere (que per això va triomfar el Procés, perquè la majoria va entendre que així no podíem seguir). Com ho fem perquè els joves puguin emancipar-se als vint-i-pocs, com ho fem perquè un pis no sigui un luxe, perquè l’educació sigui de qualitat, perquè els joves més ben formats no hagin de marxar perquè no podem igualar les ofertes? Com ho fem perquè un catalanoparlant senti que està absolutament protegit quan parla en català a Catalunya, com ho fem per no perdre la identitat i que els vuit milions de ciutadans vulguin ser, per convicció o per interès, vuit milions de catalans? De tots els trens que van tard, aquests són els més importants.
